AFERRAMENTS I DEPENDÈNCIES

 

El veritable camí espiritual és un camí de desaferrament. Mentre la nostra manera de viure ens tingui aferrats a la família, a la parella, a la feina o a qualsevol altra cosa, hauríem de preguntar-nos què hi ha que no fem prou bé.

 

Els aferraments només serveixen per fer-nos dependents i les dependències obstaculitzen el nostre procés de creixement per esdevenir éssers humans complets, això és, capaços de desenvolupar al cent per cent les capacitats que ens han estat atorgades gratuïtament des del moment del naixement.

 

Nosaltres, igual que els vaixells, molt sovint i de forma totalment inconscient, ens ancorem en altres persones, en actituds, en idees, en addiccions que ens proporcionen una falsa sensació de seguretat. Mentre necessitem l’existència d’altri per ser i, el que és més important, mentre no siguem capaços d’agafar les regnes de la nostra vida, difícilment podrem viure el paradís que, ara i aquí, tenim preparat.

 

Tots els aferraments i dependències proporcionen, tard o d’hora, grans munts d’infelicitat i d’insatisfacció, perquè dificulten la nostra vivència del present. Aquí i ara, tots els éssers humans podem ser éssers feliços i complets en nosaltres mateixos, perquè depenem, únicament i exclusiva, de la font que ens ha creat, una immensa font d’Amor que ens manté i ens alimenta. Mentre no tinguem consciència d’aquesta realitat, tenint-ho tot, no tenim res.

 

Quan som infants, depenem dels nostres pares i éssers més propers, que tenen cura de nosaltres. El creixement és el procés de llevar l’àncora que ens aferra a ells i anar adquirint la independència necessària per poder reconèixer, acceptar i fer ús de la llibertat intrínseca que com a éssers humans se’ns ha adjudicat.

 

L’educació ha de ser, doncs, un procés que faci anar perdent la por a la llibertat, per poder aconseguir la consciència plena de què no ens manca res i que estem en molt bones mans. Això vol dir un curs de llarga estada en dues assignatures bàsiques: “Amor incondicional” (la capacitat d’estimar sense esperar res a canvi) i “Agraïment profund” (capacitat d’adonar-se de tot allò de bo que hi ha a la nostra vida).

 

Tots, en un moment o altre de la nostra vida som educadors, això vol dir que, si volem un món millor, tots ens hem d’esmerçar a aprendre a estimar i a ser agraïts perquè, en definitiva, això ens farà lliures i capaços d’ensenyar a créixer en llibertat. Quan no estimem prou, o quan no sabem ser agraïts, sofrim i , sovint, amb la bona intenció d’estalviar sofriment als altres, contribuïm a educar persones dependents, totalment incapaces d’assolir el grau de responsabilitat que els pertoca.

 

No ens aferrem a res ni a ningú i, alhora, no deixem que res ni ningú s’aferri a nosaltres. Estimem sense exigències, sense expectatives, de forma gratuïta, i agraïm amb generositat. Només així, podrem ser feliços i permetrem que ho siguin aquells que ens envolten.

 

Regina Ferrando i Ferran

29 de setembre de 2011