RETROBAMENT

 

Cada any, i enguany més que mai, el primer escrit de setembre és molt especial, perquè, si per una banda representa el gaudi de retrobar-se, després d’un període agraït, de descans, amb tots aquells que teniu la sort de conservar el treball, alhora, obliga a la presa de consciència d’una realitat que cada vegada és més dura per a aquells de vosaltres que, a causa de la crisi, passeu penalitats i veieu el futur amb incertesa.

 

Tota crisi és un procés de canvi que porta a un futur desconegut, que no vol dir ni millor ni pitjor. La humanitat, en el decurs de la història, ha hagut de viure milers de crisis i, si mirem el passat des de la nostra perspectiva actual, hem de convenir que, malgrat tot, la humanitat ha caminat endavant en una millora persistent i constant.

 

Els éssers humans gaudim del potencial mental i material necessari perquè no hagi de mancar mai res a ningú, perquè tots puguem viure amb les necessitats bàsiques cobertes, amb un grau de confort i benestar dignes. El que passa persistentment, en el decurs de la història, és que alguns, pocs, a causa de les pròpies mancances humanes, per sentir-se segurs, necessiten acumular més riquesa i més poder del que realment necessiten, i això, naturalment, sempre és en perjudici d’altres.

 

Com sempre, la solució vindrà acompanyada de l’equilibri. Si el nostre encara és un món ric, malgrat els maltractes que els éssers humans, per desconeixement, li hem infligit, la solució a la crisi hauria de passar per una presa de consciència a nivell del planeta. Perquè aquells que s’entossudeixen a acumular riquesa i poder, decideixin compartir amb la resta de la humanitat allò que no els fa, ni mai no els farà, falta.

 

Mentre això no passi, aquells que tenim un a situació mitjanament còmode, hem de ser solidaris i hem de tenir cura de tots aquells que, en el nostre entorn més proper, passen per moments difícils, això sí, des de la certesa que no és la solució final, sinó tan sols una solució d’impàs.

 

La solució final només pot venir de l’entesa i la col·laboració entre aquells que formen part de les capes de poder i ens administren, i aquells que acumulen i retenen la riquesa. La resta, cadascú des del seu lloc, hem de ser capaços d’influir en nostre entorn immediat perquè, tard o d’hora, això sigui una realitat.

 

A primer cop de vista, podem pensar que ens trobem davant d’una empresa impossible, però només es tracta de posar-nos d’acord i caminar resolts en una mateixa direcció, sense deixar-nos enlluernar per les compensacions parcials o temporals. L’objectiu ha de ser de tots, únic i irrenunciable: que tothom pugui gaudir d’allò que li pertoca com a membre de la humanitat, en igualtat amb la resta, sigui blanc, negre o groc; vingui del nord, vingui del sud; parli la llengua que parli i professi la religió que professi. No permetem que les nostres singularitats ens separin. La humanitat és una única família i mentre un de sol dels nostres germans mori de fam o de set, la nostra, és una família desestructurada.

 

Regina Ferrando i Ferran

8 de setembre de 2011