SOLUCIONS A COP DE LLEI

 

Els nostres polítics intenten solucionar els conflictes a cop de llei, com si pel fet de legislar tot es posés a lloc. No s’adonen amb això sol no es resolen tots els problemes. En una democràcia real, els conflictes greus només es poden solucionar des del diàleg entre els polítics i aquells que els han votat. La crisi actual requereix grans dosis d’imaginació i de creativitat i, de ben segur, la necessitat de trobar nous camins, nous models econòmics i nous models de societat.

 

Ja fa molts anys que la política preventiva de la nostra societat està en mans dels ajuntaments i aquests, paradoxalment, són qui reben menys recursos per poder realitzar-les. Així, mentre a nivell estatal i autonòmic els nostres polítics teoritzen, legislen i fan filosofia, als polítics dels ajuntaments els toca ballar amb la realitat pura i dura, amb les bosses de pobresa, amb la integració dels immigrants, amb la prevenció de la delinqüència juvenil, amb l’augment constant de persones dependents, ...

 

Molts ciutadans esperem que, sobretot ara, els nostres polítics vagin abandonant la seva bombolla elitista i baixin al món dels mortals i, en lloc de perdre el temps barallant-se als parlaments, se centrin en la política eminentment pràctica, aquella que resol conflictes, en lloc d’ajornar-los o bé d’obviar-los; aquella que no es nodreix de grans discursos sinó d’obres senzilles, insignificants i quotidianes que resolen problemes concrets. Perquè la manca d’aquesta política és el que fa que cada vegada hi hagi més ciutadans indignats, que l’abisme entre polítics i ciutadans es faci infranquejable i que cada vegada la solució dels problemes sigui més difícil.

 

No perdem de vista, però, que els polítics no són més que un mostrari de la societat. Quantes vegades ens adonem que parlem molt però que fem poc. Tots tenim una certa inclinació a teoritzar, a judicar, a criticar, a difamar i, poques vegades, passem a l’acció que resol problemes.

 

Només en la mesura que tots i cadascun de nosaltres ens fem responsables dels nostres actes; en la mesura que siguem capaços de respectar-nos i de respectar els altres; en la mesura que deixem de donar la culpa als altres de la nostra vida, serem capaços d’anar creant un món més just en el què cada vegada seran menys necessàries les lleis, les multes, les denúncies i les presons.

 

El problema de fons és, doncs, un problema personal, que cada un de nosaltres ha de resoldre en la seva intimitat. La nostra societat serà millor quan tots aquells que en formem part siguem capaços d’anar per la vida amb la cura necessària per no lesionar-nos ni lesionar els altres, això és, si ens relacionéssim des de l’amor incondicional i de la pau interior, si respectéssim la natura i tot allò que ens envolta, si no malbaratéssim l’energia, no caldria que perdéssim ni un minut a redactar lleis preventives i repressives. No podem continuar defugint la nostra responsabilitat mentre ens lliurem a l’exercici fàcil de criticar els polítics perquè no ens solucionen els problemes.

 

Regina Ferrando i Ferran

30 de juny de 2011