VULGUEM ESBRINAR LES NOSTRES PRETENSIONS

 

En el meu procés de creixement personal, que no és altre que prendre consciència dels propis errors, limitacions i auto-enganys, un bon dia, em vaig adonar que, sovint, en la meva manera de fer, hi havia més un interès a sentir-me valorada i reconeguda, que un servei desinteressat a l’altre. És a dir que, en el fons del fons del meu ésser, en la meva intimitat profunda, la meva intenció no era l’altruisme, sinó el prestigi personal.

 

Havent pres consciència d’aquesta realitat, vaig proposar-me un repte no gens fàcil, us ho confesso: no fer res que no fos amb una intenció desinteressada. Això volia dir que, en el moment que entreveia una espurna d’interès de reconeixement en el meu fer, automàticament deixava de fer-ho. No puc dir-vos que hagi reeixit completament en l’intent, però sí que aquest exercici ha fet incrementar la meva habilitat per viure en el present i, també, evitar caure en l’auto-engany.

 

A partir d’aquí, m’he trobat amb una realitat curiosa. Com sigui que el meu cas no és gens especial, sinó que aquest comportament de recerca de reconeixement és freqüentat abastament per la gran majoria d’éssers humans, la resposta dels altres a la nostra manera de fer està condicionada també per aquest mecanisme. M’adono que sovint, quan algú ens encomana una feina, ho fa més per complaure aquesta necessitat de reconeixement, que per demanar-nos un favor. O bé, una altra cosa que també passa: quan m’ofereixo a fer un servei, sigui el que sigui, endevino en l’altre una acceptació més per complaure’m que per convicció profunda de la utilitat d’allò que li ofereixo. Com si temessin que el fet de no acceptar-ho a mi em comportaria una frustració.

 

Tots aquests mecanismes de relació enganyosa no fan més que emmascarar els nostres contactes i ens priven d’expressar-nos amb llibertat. Hauríem d’aclarir-nos per conèixer quins són els nostres desigs profunds i aprendre a relacionar-nos des de la innocència. Això vol dir que, quan m’ofereixo a fer qualsevol cosa, he d’estar oberta tant a l’acceptació com al refús de l’altre; quan faig qualsevol gest, he d’estar oberta tant a l’aprovació com a la desaprovació; quan em relaciono amb l’altre he de comunicar-li allò que crec, tant si és agradable com si no ho és. L’altre necessita la meva sinceritat més que la meva condescendència.

 

Si la manca d’acceptació o la desaprovació de l’altre ens trasbalsa, és perquè les nostres intencions no són innocents, sinó que estan condicionades?, hem condicionat la nostra felicitat a l’aprovació o desaprovació dels altres?, fonamentem la nostra opinió dels altres en la seva capacitat per complaure’ns? Aquests són interrogants que cadascú ha de respondre des de la sinceritat que les pròpies limitacions li permetin, però seria bo que no continuéssim relacionant-nos amb por de no ser acceptats i a la recerca de l’acceptació i el reconeixement que nosaltres no sabem proporcionar-nos. L’amor, ho hem dit moltes vegades, o és incondicional o no és amor. Qualsevol intenció condicionada ens allunya de l’actitud amorosa i innocent que ha de ser característica de l’ésser humà realitzat.

 

Regina Ferrando i Ferran

16 de juny de 2011