LLEVAR ÀNCORES

 

Massa sovint, les majors frustracions venen de posar el cor on no toca. De fonamentar les nostres esperances en aferraments, quan qualsevol aferrament, per definició, en impossibilita volar. El desaferrament és l’assignatura fonamental si volem esdevenir éssers humans complets. En la mesura que restem aferrats a la família, a la parella, a la feina o a qualsevol altra cosa, sigui per llaços materials, sentimentals o emocionals, estem ancorats sense possibilitat d’avançar. Llevar àncores vol dir prendre consciència d’allò que ens impedeix ser nosaltres mateixos i llançar-se al buit, des de la confiança bàsica en un univers que ens ha creat, ens nodreix i ens sustenta.

 

Els aferraments, doncs, ens fan esdevenir éssers dependents de circumstàncies que ens són externes. És com el vaixell ancorat que, per molta potència que tinguin els motors, si abans no lleva l’àncora, poc podrà avançar. Nosaltres, igual que els vaixells, molt sovint i de forma totalment inconscient, ens ancorem en altres persones, en actituds, en idees, en addiccions. Mentre siguem dependents, mentre necessitem l’existència d’altri per existir i, el que és més important, mentre no siguem capaços d’agafar les regnes de la nostra vida, la nostra existència no serà conseqüent amb el camí cap a la plena realització personal, el camí que ens du a realitzar la plenitud de les nostres potencialitats.

 

Totes les dependències, tots els aferraments, proporcionen, tard o d’hora, grans munts d’infelicitat i d’insatisfacció, perquè ens fan perdre la visió de la realitat que només podem copsar des de la pròpia llibertat. Tots els éssers humans, som éssers potencialment complets en nosaltres mateixos, però paradoxalment deixem de ser-ho, en el moment que restem convençuts que la nostra felicitat depèn de quelcom extern.

 

Quan som infants, depenem d’aquells que tenen cura de nosaltres. A mesura que creixem, hauríem d’anar llevant l’àncora que ens aferra a ells i anar adquirint la independència necessària per poder desenvolupar-nos com a éssers humans lliures. Si en lloc d’això, continuem depenent dels altres, l’única cosa que fem és perpetuar la nostra infantesa o la nostra adolescència, cosa que ens condemnarà, tard o d’hora, al bloqueig i a la insatisfacció. 

 

Els pares i educadors haurien de tenir clar que estimar vol dir deixar créixer en llibertat, ensenyar a llevar àncores quan convé. Massa sovint, però, i amb la bona intenció d’estalviar sofriment als altres, s’eduquen persones dependents que són totalment incapaces d’assolir el grau de responsabilitat que els pertoca.

 

Prenguem consciència de les nostres immenses capacitats, no defugim la responsabilitat d’escollir amb llibertat allò que ens convé i fem-ho des de l’amor, que possibilitarà que no ens aferrem a res ni a ningú i, alhora, res ni ningú no s’aferrarà a nosaltres. Estimem sense exigències, sense expectatives, de forma gratuïta. Així, podrem créixer satisfets, alhora que som un regal per a aquells que ens envolten.

 

Regina Ferrando i Ferran

9 de juny de 2011