LA POR PARALITZA

 

Quantes vegades estem aferrats a vells comportaments, que l’única cosa que fan és perjudicar-nos?. Els éssers humans som capaços de trobar arguments per justificar qualsevol de les nostres resistències al canvi i, en realitat, darrere de molts d’aquests raonaments, l’única cosa que hi trobaríem seria una immensa por de nosaltres mateixos.

 

Les generacions que ja han passat de la cinquantena, per exemple, educades en una cultura d’exigència màxima i de perfeccionisme elevat a l’extrem, tenen greus problemes d’acceptació de la realitat, perquè mai no arriben a assolir la perfecció desitjada. La manca d’acceptació personal és una font de desamor que ens lliga a la infelicitat, perquè ens impedeix acceptar-nos tal com som, acceptar els altres i, alhora, ens incapacita per acceptar la realitat. Perquè sinó ens entossudim a viure els moments difícils, no com oportunitats per créixer, sinó com problemes a resoldre? No ens podem permetre viure ni un instant més sense confiança i sense esperança. La por sempre és un fantasma que ens paralitza i del què només ens podrem despendre, quan siguem capaços de llençar-nos a la piscina, des de la confiança que estarà ben plena d’aigua. La por és una arma letal que ens fa perdre la confiança. Sense confiança ens sentim totalment insegurs i, és en aquest moment, en què correm el perill de començar a creure que tot és un desastre, perquè la desconfiança mata l’esperança.

 

Ni tot és un desastre, ni res en aquesta vida és perquè si. De tots els moments viscuts, en podem extreure un ensenyament. I, curiosament, els moments difícils són els mestres més efectius. Ens cal observar els joves, el nostre futur i la nostra esperança, i fer-ho amb avidesa per aprendre tot l’ensenyament que traspua de la seva joventut. Perquè, doncs, solem veure la joventut com una amenaça que ens porta per mal camí, en lloc de voler aprendre de la seva saviesa indiscutible? 

 

Cadascun de nosaltres, tingui l’edat que tingui, posseeix el seu bagatge, personal i intransferible, d’oportunitats i d’amenaces. Tots estem progressant per un mateix camí de creixement. El camí serà més fàcil o més difícil, depenent de la capacitat de cadascú per veure la vida com un conjunt d’oportunitats per créixer o com un dissortat cúmul de problemes difícils de solucionar.

 

Som lliures d’escollir la nostra manera de viure la vida. De nosaltres depèn el gaudi apassionat del present o l’empresonament constant en el passat o en el futur, que només  duen patiment.

 

Contemplem la vida sense por, com l’amiga que ens permet desenvolupar la nostra consciència. Revestim-nos de valor i encarem-la amb la confiança absoluta que ens posarà al davant allò que ens convé i, quan així sigui, caminem amb la cara ben alta enfocada en el present. Vivim cada instant com si fos el darrer, sense oblidar mai que estem en bones mans, que no estem sols i que existeix un tot inabastable i transcendent que ens acarona i agombola sempre, sobretot en els moments difícils.

 

Regina Ferrando i Ferran

2 de juny de 2011