HARMONIA COS - MENT

 

L’amor és la nostra veritable naturalesa. Nosaltres som essencialment amor. L’amor és allò que ens fa membres d’una unitat, sense la qual no sobreviuríem, tot i que sovint no tinguem consciència de la seva existència. L’amor és una font que roman en la profunditat de cada un de nosaltres i a la que només hi podem accedir mitjançant la vivència plena del present, que ens possibilita contactar amb la pau interior. Quan, finalment, entrem en contacte amb aquest amor, entrem en contacte amb tota la humanitat i amb tot l’univers.

 

La por és l’altra cara de la moneda. És el fruit d’una ment ancorada en el passat i tancada en ella mateixa. On el diàleg intern ens allunya de la realitat. On el soroll eixordador dels nostres pensaments ens allunya de la nostra veritable essència i del nostre voltant. És la causa de tots els nostres pensaments negatius. La por ens fa sentir insegurs, impotents, indecisos i no ens permet estimar-nos i, per tant, estimar els altres. Tots els sentiments que ens limiten com la ràbia, la ira, l’enveja, l’orgull, la tristesa i tants d’altres són una conseqüència directa de la nostra por. La por, en definitiva, entela la nostra mirada i no ens permet veure la realitat tal com és, condemnant-nos a un món fictici en el qual l’amor no pot expressar-se.

 

L’amor i la por són, doncs, dues realitats que no poden conviure plegades. Així, mentre estiguem plens de pors, restarem condemnats a la impossibilitat de viure la nostra essència, de ser nosaltres mateixos i de comunicar-nos amorosament amb tot allò que ens envolta. Les pors, però, no existeixen gairebé mai en el present. Sovint tenim por només de coses que encara han de passar. La por és, doncs, una emoció que ens ancora en el futur i, com que el futur no existeix, no hi ha temps més perdut que aquell que ocupem alimentant les nostres pors.

 

En la mesura que siguem capaços d’adonar-nos de la naturalesa de la por i ens entossudim a viure el present amb totes les nostres forces, totes les pors aniran desapareixent de la nostra vida i l’amor es podrà expressar amb tota la seva intensitat.

 

Tots els nostres esforços haurien d’estar dirigits, doncs, a aprendre a viure el present. Hem de saber deslligar-nos del passat, si el passat ens empresona, i no podem perdre mai de vista que el futur no existeix. Per fer-ho, la nostra referència principal és el cos. El cos sempre viu el present, mentre la ment ens fa viatjar pel passat i pel futur. En el moment que aconseguim que la ment observi el cos, quan ens fixem en la respiració o en els batecs del cor, per exemple, cos i ment són una sola cosa.

 

Només quan la ment i el cos viuen en harmonia, cosa que s’esdevé quan ambdós estan centrats en el present, podem ser allò que som: expressions irrefutables de l’Amor. En aquesta situació aconseguim la nostra màxima aspiració en aquesta vida. I aquesta feina, ningú no la farà per nosaltres. No ens ho pensem més i treballem per aconseguir-ho.

 

Regina Ferrando i Ferran

26 de maig de 2011