L’AMOR COM A BANDERA

 

En els darrers 50 anys, la nostra, ha passat de ser una societat uniforme i uniformada, on tothom havia de tenir el mateix pensament (almenys en l’esfera pública) a una societat plural on tothom pot pensar el que vulgui, dir el que vulgui i, gairebé, fer el que vulgui. Aquest canvi radical, potser, ens ha enxampat despistats i, pel camí, hem perdut no només allò que durant molts anys ens mortificava, sinó també alguns valors que ens honoraven com a éssers humans. Estic pensant, bàsicament, en el respecte per l’altre, aquella forma de comportar-se que sap posar fre abans de fer mal, que coneix que la pròpia llibertat acaba on comença la llibertat de l’altre.

 

La nostra és una societat que camina a marxes forçades cap a la intolerància, la manca de respecte i els fonamentalismes de tots colors. Es fa difícil observar el present, sense sentir un calfred dolorós que ens inclina a la desesperança. Si observem la societat que ens envolta i la manera de comportar-se de moltes persones, ens adonem que l’individualisme i l’egoisme està arrelant en molts cors i en molts pensaments. Ja des dels actes més quotidians, començant per la manera com algunes persones són capaces de deixar el cotxe al mig de  passos de vianants, al mig del carrer o sobre les voreres. La manca de consideració a deixar les deixalles fora dels contenidors o al mig del carrer. La destrucció constant i ràpida de tot el mobiliari urbà. El judici constant els uns dels altres. La propagació ferotge de difamacions i la facilitat que tenim a creure-les i a ajudar a propagar-les. I tantes i tantes coses que lluny d’ajudar-nos a construir un món millor ens n’allunyen vertiginosament, enfonsant-nos en la negativitat, en la desesperació i en la infelicitat.

 

Aquest malson quotidià, que sembla inevitable, ha de ser l’esperó que ens faci reaccionar per, des de la nostra intimitat més profunda, començar a sembra llavors de respecte, de diàleg, de solidaritat i d’amor incondicional i, tot i que no estigui de moda, paga la pena parlar-ne.

 

Hem de ser valents i aprendre a anar contra corrent, malgrat que ens titllin d’il·lusos, d’innocents o de somiatruites. Som, tal i com deia el poeta, molts més dels que ells creuen i diuen. No hem de tenir cap mena de pudor a parlar de pau interior, de respecte, d’amor, enmig del fangar negatiu que ens envolta com un remolí i que, a poc que ens descuidem, ens engolirà, si no som capaços de mantenir les nostres conviccions amb fermesa, estimant apassionadament tot i tothom, sobretot aquells que s’ancoren en la intolerància i en l’odi.

 

Que la nostra veu no sigui mai indiferent a la injustícia. No fem que el nostre silenci recolzi cap intransigència. Entossudim-nos a parlar i actuar des de la innocència, des del respecte, des de l’amor, sense importar-nos gens els judicis o les etiquetes. No vulguem ser còmplices de la irracionalitat. Renunciem des d’ara als enfrontaments i responguem sempre amb la pau i el respecte més escrupolós. Fem de l’amor la nostra bandera i el nostre únic objectiu.

 

Regina Ferrando i Ferran

5 de maig de 2011