DONAR LA VIDA PER L’ALTRE

 

Molt sovint escoltem tòpics, que tothom accepta com a vàlids, però que estan molt lluny de la realitat o, si més no, depenen de la nostra manera de veure i d’enfocar les coses. Un d’ells és l’afirmació «conviure és molt difícil!»

 

Aquesta afirmació, que ens dóna arguments per justificar molts fracassos de parella i de relació, no té cap mena de fonament sòlid, simplement s’ha anat escampant, per generació espontània, i s’ha convertit en una eina per tranquil·litzar consciències i no responsabilitzar-nos del paper que ens pertoca en la nostra relació amb aquells que ens envolten.

 

Tota relació és una escola per si mateixa, i les relacions de parella, de família o de convivència continuada són les que ens ajuden a fer el màster. Si les nostres relacions no funcionen, poques vegades reflexionem sobre la nostra aportació i massa sovint atribuïm el fracàs a la manera d’actuar de l’altre. Si no ens sentim feliços és perquè l’altre no ens sap estimar, o perquè l’altre no fa allò que nosaltres creiem que hauria de fer.

 

La realitat és molt més esperançadora que tot això, però requereix d’una aportació determinada per part nostra. Cada un de nosaltres té dintre seu un gran egoista en potència. Si no en som conscients, esperarem sempre que els altres cobreixin les nostres mancances, sense fer massa esforços per la nostra banda. El gran secret consisteix a posar-se en la pell de l’altre. Ara bé, abandonar la contemplació del propi melic, abandonar el sentiment egoista que ens fa creure que som el centre de l’univers, és potser una de les passes que se’ns fa més difícil.

 

Per posar-se en la pell de l’altre, cal que l’altre ens interessi, cal que fem tot el possible per conèixer-lo, perquè només coneixent-lo sabrem de quina manera podem fer-lo feliç. Quantes vegades regalem a l’altre allò que ens agradaria que ens regalessin a nosaltres, sense parar-nos a pensar en allò que a l’altre veritablement li agrada. Mentre no aprenguem a posar-nos en la pell de l’altre, no sabrem estimar.

 

Per estimar de veritat hi ha una condició indispensable i imprescindible que és no pensar en un mateix, per poder centrar-se en l’altre. Aquesta forma d’estimar, de manera incondicional, a la nostra vida diària és realitza sempre en les relacions mare-fill, però ens costa traslladar la mateixa manera d’estimar a totes les altres relacions.

 

No deixem passar ni un minut mes, sense fer-nos el ferm propòsit d’interessar-nos per l’altre. Disposem-nos sempre a posar-nos en la pell de l’altre, a voler esbrinar allò que li agrada, allò que el fa feliç i donem-li-ho, sense demanar res a canvi i sense por de perdre res. Estimar és estar disposat a donar la vida per l’altre. La gran meravella esdevé, si estimem de veritat, quan l’altre automàticament també surt d’ell mateix i ens estima de la mateixa manera. I és que el veritable amor no deixa mai indiferent, sempre empeny a estimar.

 

Regina Ferrando i Ferran

21 d’abril de 2011