FER-SE GRAN

 

Fer-se gran és la constant que regeix la nostra vida en aquest món, des del nostre naixement al nostre traspàs. En el moment de la nostra concepció, entrem en un àmbit temporal i se’ns atorga un vehicle (el cos) que ens permet moure’ns per  aquest trajecte de la nostra vida, gaudir dels sentits i relacionar-nos amb l’entorn.

 

Per bé que nosaltres existim des del principi del temps i la nostra vida és eterna, la vida del nostre vehicle temporal té data de caducitat. Aquest fet pot fer que caiguem en l’engany de pensar que només som el nostre cos i que, per tant, la desaparició del cos vol dir la nostra desaparició. Així, doncs, quan fa un cert temps que som grans i aquesta vida temporal està més a la vora del final que del començament, i sobretot quan no hi ha un progrés en l’àmbit espiritual, trobem poques persones que gaudeixin fent-se grans. Es pot portar amb més o menys dignitat i acceptació aquesta realitat, però il·lusió, allò que se’n diu il·lusió, no en fa.

 

Recordem, però, que aquesta vida és una escola i una de les lliçons més important que ens ofereix és aprendre a viure sense aferrar-nos a res ni a ningú, perquè només així podrem ser lliures. Ara bé, les nostres mancances ens porten sovint a recolzar-nos i aferrar-nos a persones, objectes o realitats, que ens donen una certa seguretat, però que ens impedeixen gaudir de la llibertat que se’ns ha concedit des de sempre. Els nostres principals traumes en aquesta vida, estan relacionats amb situacions que signifiquen perdre un recolzament (un abandó, el traspàs d’un ésser estimat, pèrdua de la feina, la manca de diners, la mort, etc.).

 

La darrera lliçó d’aquesta vida, suposo que ja la intuïu, és el darrer desaferrament, és el moment de prescindir del cos, sense saber amb certesa absoluta res del que ens espera. És la caiguda en el buit, en el no res, en l’absolut.

 

Per calmar aquest neguit, ens cal endinsar-nos en l’àmbit espiritual, tot i que la nostra societat ens impulsi a cercar fora de nosaltres quelcom que apaivagui les nostres necessitats i els nostres desigs, fent-nos oblidar del més important: dins nostre, ho hem dit moltes vegades, en el regne del silenci, en el nostre oceà de pau interior, trobem les respostes a tots els interrogants.

 

Dins nostre, a redós del brogit de la societat que ens toca viure, hi roman pacient i expectant la nostra essència veritable, allò que som des de sempre i que no hem deixat de ser mai, malgrat les aparences externes. I aquest ésser que som, sap amb certesa que no ha de tenir por de res, perquè no està sol sinó que forma part des de sempre d’un tot meravellós i infinit. Aquesta presa de consciència permet que el cos passi a ocupar el lloc que li pertoca: ser una eina meravellosa que se’ns ha regalat gratuïtament i que ens permet fer un trajecte concret de la nostra vida.

 

Reconeguem al cos el servei que ens fa, sentim-nos-hi agraïts i tinguem-ne cura, però des de la certesa i la confiança absolutes que nosaltres som des de sempre i per sempre, i que l’envelliment del cos no representa un declivi sinó un progrés.

 

Regina Ferrando i Ferran

10 de febrer de 2011