ACCIÓ - REACCIÓ

 

Totes les persones que ens envolten són un mirall que ens ajuda a descobrir la nostra manera de ser, la nostra manera de viure, la nostra manera de relacionar-nos. Dels nostres gestos (acció) en sorgirà una resposta de l’altre (reacció), ambdós (acció i reacció) de la mateixa naturalesa. Les actituds dels altres vers nosaltres, doncs, ens ajuden a descobrir les nostres actituds inconscients.

 

Quan algú ens incomoda, hauríem de voler esbrinar la causa d’aquesta incomoditat. Si tenim en compte que no podem veure en els altres res que no hi hagi en nosaltres mateixos, d’aquesta observació en descobrirem facetes de la nostra personalitat que desconeixem. Observant les nostres relacions, coneixerem com ressonen les nostres accions en els altres i sabrem si, conscientment o inconscient, les nostres actituds són gratuïtes o interessades. Són interessades, quan fem quelcom esperant que l’altre faci alguna cosa: quan fem un regal, per exemple, esperant que arribat el moment l’altre faci el mateix i ens incomodem si no ho fa. Si fer un regal és una manera d’estimar, fer-ho interessadament ens allunya de l’amor.

 

Estimar, no em cansaré de dir-ho, és un acte gratuït, sense condicions, sense esperar res a canvi. Si el nostre amor espera contrapartida, és que no és amor, sinó comerç. Observem, doncs, fins a quin punt pensem que la nostra felicitat depèn d’allò que faci o no faci l’altre, i tindrem la mesura d’on centrem la nostra esperança.

 

Si, per una banda, sabem que la confiança en allò que ens transcendeix, ens dóna la seguretat que mai no ens ha de mancar res, per l’altra sabem, per la llei de la reciprocitat, que recollim allò que sembrem. Així, doncs, l’objectiu de la nostra vida hauria de ser sembrar sense esperar la collita, des de la seguretat que la collita s’esdevindrà.

 

Si no tenim clar què és estimar, n’hi ha prou a fer als altres allò que ens agradaria que ens fessin a nosaltres i, alhora, no fer res per interès, sinó simplement com un acte de servei. Fer el bé com a únic objectiu és la nostra major font de felicitat.

 

De vegades tenim la sensació que si donem molt, ens quedarem buits. I aquest és un dels nostres grans errors, doncs tot allò que donem ens torna multiplicat, això sí, tant si és positiu com negatiu, tant si és beneficiós com perjudicial.

 

Tots els éssers humans aspirem a ser feliços, però sovint confonem la fita amb el camí. La felicitat no és un objectiu, sinó una forma de caminar. El nostre camí de felicitat consisteix a estar ben centrats en el present, per poder adonar-nos d’allò que precisen aquells que ens envolten, i a fer tot el que estigui al nostre abast per donar-los-ho.

 

Així, amb la mirada sempre en l’esguard de l’altre, serem capaços d’estimar apassionadament i, no ho  dubteu, la recompensa no es farà esperar: la nostra vida s’omplirà d’amor, de pau, de felicitat.

 

Regina Ferrando i Ferran

3 de febrer de 2011