SIGUEM PACIENTS

 

La vida és el nostre mestre més entranyable a l’hora de descobrir allò que necessitem per créixer. Successivament ens va mostrant el camí a seguir, les accions a realitzar i la necessitat de prendre consciència de la importància del present, com a únic moment que existeix.

 

En la mesura que som capaços de sortir de nosaltres mateixos, deslligant-nos dels pensaments que ens ancoren en el passat, podem viure el present amb plena consciència, sense que el futur ens neguitegi.

 

La clau del nostre progrés rau a aprendre a confiar en la vida, des del vessant més positiu. Aprenguem a esperar sempre el millor i apliquem-nos a extreure el que cal de cada situació que ens toca viure.

 

No dubtem mai que totes, absolutament totes, les situacions tenen sempre almenys dues lectures, la positiva i la negativa. Entossudir-se a cercar sempre la lectura positiva és l’eina més eficaç per aconseguir que la nostra mentalitat vagi canviant i ens permeti avançar pel camí de la felicitat.

 

La vida és un camí de creixement i les lliçons van succeint-se. Cada aprenentatge precedeix el següent. Així, hem de saber acceptar que la vida és un curs que només s’acabarà amb el nostre traspàs. Mentre hi ha vida, hi ha coses per aprendre. Per tant, no podem permetre’ns el luxe d’estar distrets amb la conseqüent pèrdua d’oportunitats i, alhora, hem de carregar-nos de paciència si no som capaços d’avançar amb la rapidesa que nosaltres voldríem.

 

Al marge de les trifulgues quotidianes personals hi ha un altre escull: no hi ha res més dolorós, quan hom es sensible a la necessitat de canviar de mentalitat, que tenir a la vora algú que viu submergit en negativitat. Veure el sofriment d’un germà a causa de la seva mentalitat, és la visió més desesperançadora que podem tenir. En aquests casos la vida ens ofereix un exercici de paciència. Paciència per poder esperar que l’altre decideixi sortir del llot per començar a volar. Paciència  per poder acceptar-lo tal com és, sense voler canviar-lo. Paciència per acceptar que el seu camí de creixement, com el nostre, és personal i intransferible i que només a ell pertoca la tasca de seguir-lo. Paciència, en definitiva, per estimar-lo d’una forma gratuïta, tot i els seus pensaments, tot i les seves obres, sense pressionar-lo ni esbroncar-lo. Quan no sapiguem què fer, davant de qualsevol situació d’impotència que l’altre ens provoqui, l’única sortida és posar-nos a estimar incondicionalment i apassionada.

 

Si la impotència ens afeixuga per la nostra manca de progrés o per l’estancament de qui ens envolta, recordeu, passem al pla B: estimar, acceptar, reconèixer, valorar. Així, poc a poc, acceptant-nos i acceptant, estimant-nos i estimant sense condicions, col·laborem en la consecució d’una nova humanitat.

 

Regina Ferrando i Ferran

27 de gener de 2011