L’ENVEJA

 

El Diccionari de la Llengua Catalana defineix l’enveja com desig d’allò que un altre posseeix i com el sentiment, molt sovint d’odi, envers qui posseeix una cosa que nosaltres no posseïm. L’enveja és l’únic procés mental que no comporta cap mena de compensació, ans el contrari, és un sentiment que ens fa tancar en nosaltres mateixos, aïllant-nos de tot allò que ens envolta i condemnant-nos a la solitud més desesperant.

 

L’envejós va per la vida escampant negativitat arreu i rebolcant-se en el seu propi llot. Sempre té un motiu per cobejar la seva enveja, ja que sempre trobarà algú que posseeix quelcom que ell no té.

 

L’enveja no és només per possessions materials, podem sentir enveja perquè l’altre té més salut que nosaltres, perquè està més content, perquè el veiem feliç, perquè té parella, perquè té fills, ... La majoria de vegades, però, no som conscients de la nostra enveja i això por fer difícil treure’ns-la de sobre. Per això, cal no perdre mai de vista que la vida de l’envejós és, sempre, un cau d’odis, de venjances i de ressentiments. No pot ser mai feliç, perquè sempre està més centrat en allò que li manca que no en allò que té. Ha perdut, per tant, la capacitat d’agrair totes les coses bones que, de ben segur, té a la seva vida.

 

Procurem esbrinar si l’enveja forma part de la nostra manera de viure, i si en prenem consciència, fem el possible per foragitar-la ràpidament. No deixem que ens acompanyi ni un segon més. Per deixar l’enveja de banda no hi ha res com ser agraïts amb tot i amb tothom, amb la vida en definitiva. Si ho fem, veurem com, de mica en mica, anem perdent tota la negativitat que ens entelava l’ànima i percebrem el veritable color dels esdeveniments. L’odi deixarà de ser el nostre company de camí i sentirem un gran alleujament.

 

Si detectem un envejós al nostre voltant, no deixem d’estimar-lo, però intentem que no ens esquitxi amb la seva baba enverinada. Això sí, compadim-nos-en, perquè, tal com diu la dita popular: en el pecat hi té la penitència.

 

En el nostre camí de creixement personal podem escollir els nostres companys de ruta. La nostra fita consisteix a caminar en llibertat i, si tenim algú molt carregat de negativitat a la vora, sense adonar-nos-en, podem acabar essent esclaus del seu esclavatge. Tinguem sempre present que cal estimar, respectar i acceptar tothom tal com és, però res no ens obliga a conviure amb algú que, donades les seves circumstàncies, no es capaç d’adonar-se de les seves possibilitats. Podem provar de fer-li-ho veure, però si això no és possible, cal que aprenguem a dir-li adéu i seguir el nostre camí. Recordem, hem d’estimar els envejosos com a germans nostres, que ho són, però res no ens obliga a conviure-hi i a fer-los el joc mentre ells no prenguin consciencià del seu problema. Fem el possible per fer la vida fàcil a aquells que estimem. Que la nostra vida sigui senzilla i planera. No ens aferrem a res ni a ningú i caminem sempre fent el bé. Fent-ho, ajudarem a tothom que ens envolta.

 

Regina Ferrando i Ferran

18 de novembre de 2010