CRÍTICA I JUDICI

 

Moltes formes de comportament que ens fan més mal que bé, perquè no ens permeten créixer en la dimensió espiritual, són una conseqüència de la tendència de la nostra ment a criticar i judicar en lloc d’observar.

 

La nostra educació ens ha acostumat a judicar-ho tot: les persones per llur aspecte, allò que posseïm pel seu valor, el dia pel temps que fa, la salut pel grau de dolor que sentim. D’aquesta manera tots ens convertim en jutges implacables, que mai ens posem d’acord els uns amb els altres perquè, naturalment, els paràmetres de judici no són els mateixos per a tothom.

 

Una conseqüència d’aquesta tendència cultural que ens empeny a judicar-ho tot és que cada vegada estem més aïllats els uns dels altres, fins i tot d’aquells que ens envolten: parella, família, amics, per pensaments que l’única cosa que fan és limitar-nos.

 

Judiquem sense consciència del que estem fent. És un comportament tan arrelat a la nostra societat que el considerem natural i, fins i tot beneficiós. Judicar és mirar l’altre des d’una consciència de superioritat, com si nosaltres sabéssim a la perfecció com s’han de fer les coses i com les han de fer els altres, quan la realitat sovint no ens dóna la raó. Perquè si ho sabéssim, no ens equivocaríem mai i això, tots ho sabem, no és així.

 

Deixar de criticar i de judicar, cosa que vol dir respectar l’altre, acceptant les seves decisions tot i creure, de vegades, que s’equivoca, precisa d’unes dosis importants d’humilitat. Humilitat de no saber-nos en possessió de la veritat absoluta i de reconèixer que, malgrat la nostra percepció, les coses pot ser que no siguin com nosaltres pensem que són.

 

Hem de passar de la crítica i el judici constants a l’observació respectuosa. Hem d’aprendre a relacionar-nos des de la premissa que les nostres relacions no són perquè nosaltres demostrem la nostra superioritat, sinó que són una font de saviesa.

 

L’observació ens permet descobrir que tots formem part d’un mateix tot, que tots estem fent el camí del creixement personal en la meravellosa escola de l’experiència humana, que tots provenim d’una mateixa font inesgotable d’energia i, alhora, tots gaudim de voluntat pròpia i de llibertat d’elecció.

 

Cal que entenguem, en definitiva, que les persones que formen part del nostre món, no són ni millors ni pitjors que nosaltres, tant sols són diferents, només pel fet d’haver escollit opcions diferents i, alhora, ens fan d’espill per conèixer-nos més a nosaltres mateixos. Us animo, doncs, a anar abandonant la tendència a la crític i al  judici. Cal que maldem per aprendre a observar sense judicar i sense esperar res, com a una de les millors solucions per passar d’una vida sense sentit a  una vida assossegada que ens permeti gaudir de tot i de tothom.

 

Regina Ferrando i Ferran

28 d’octubre de 2010