NO FEM PAGAR ALS ALTRES ELS NOSTRES MALS HUMORS

 

No sempre ens preocupa saber si la nostra relació amb els altres els comporta benefici o perjudici. El que és ben segur és que la forma en què es desenvolupa la nostra relació amb aquells que ens envolten és un referent inequívoc del nostre grau d’humanitat.

 

La nostra maduració com a éssers humans rau a anar aconseguint, en la mesura de les nostres capacitats, l’habilitat d’estar bé en qualsevol situació, per adversa que sigui. Això vol dir que si estem bé amb nosaltres mateixos, si la nostra persona gaudeix de pau interior i d’assossegament, res ni ningú torbarà el nostre benestar. Així doncs, sempre que sentim que no ens trobem bé en alguna circumstància, hem de voler esbrinar què passa en el nostre interior que no ens permet gaudir d’aquell moment.

 

Contràriament al que acabem de dir, tendim a carregar la culpa del nostre malestar als que ens envolten. Fem responsables la parella, els pares, els fills, els amics, els companys de treball del nostre desequilibri i, com a conseqüència d’això, els obliguem a aguantar els nostres pitjors estats d’ànim. Ens convertim en una càrrega feixuga i tot perquè no som capaços d’agafar els regnes de la nostra vida.

 

Som lliures de defugir la responsabilitat sempre que ho vulguem, però mentre no ens enfrontem amb les nostres mancances, amb comprensió i acceptació, i deixem de carregar totes les culpes als altres, no serem capaços d’aconseguir gaudir de cada instant de la nostra vida. Les nostres lluites i contradiccions internes són la principal causa dels nostres malestars.

 

Si en un ambient determinat no ens hi trobem bé, podem fer dues coses: o bé intentar saber què hi ha en nosaltres que no ens permet fruir i, sobretot, ser capaços de no fer responsables els altres del nostre estat d‘ànim  o, si no hi estem disposats, valdrà més que deixem d’anar-hi pel bé dels altres.

 

No permetem que la nostra ment ens enganyi fent responsables els que ens envolten de les nostres mancances. Si sentim la necessitat de posar etiquetes i de judicar els altres perquè tenim la sensació que no són com haurien de ser o bé no fan allò que creiem que haurien de fer, fem-nos-ho mirar, perquè voldrà dir que ens hem desentès de la nostra responsabilitat i ens hem convertit en una càrrega.

 

No fem pagar als altres els nostres mals humors. Fem tot el possible perquè tothom se senti bé vora nostra, oferint sempre el millor de nosaltres mateixos i, sobretot, fem entendre als altres que els estimem, que els valorem i que els acceptem tal com son.

 

La pau i l’assossegament es troben sempre en el servei a l’altre, cosa que ens fa sortir de la nostra presó interior i ens permet gaudir plenament de les nostres relacions. L’altre és qui ens permet estimar i, alhora, és el responsable de què ens sentim estimats i l’amor és, en definitiva, la màxima aspiració de l’ésser humà.

 

Regina Ferrando i Ferran

7 d’octubre de 2010