LA MENT, AMIGA O ENEMIGA?

Hi ha persones que viuen el silenci, la soledat o la inactivitat com una llosa que no els permet gaudir de la vida i de totes les coses bones que, de ben segur, estan al seu abast. És com si una boira negra s’apoderés del seu pensament i no els permetés veure el vessant lluminós de la vida.

De retorn de les vacances, amb esperança que minvi la calor que ens pot haver afeixugat durant el mes d’agost, després d’haver permès al nostre cos un descans merescut i d’haver sadollat els nostres sentits amb noves experiències. Abans que el treball i la vida de cada dia ens tornin a anestesiar, podem aprofitar l’oportunitat per prendre consciència d’alguns enganys de la nostra ment.

Sovint, quan no tenim res a fer, ens sentim incòmodes, avorrits i amb la sensació que el món ens cau a sobre. Si ens hem acostumat a viure amb una agenda interminable i amb la necessitat de mirar contínuament el rellotge per poder arribar a tot arreu, els dies de vacances poden resultar-nos difícils de suportar o bé podem caure en la temptació d’omplir-los d’activitat, diferent de la que fem quan treballem, però activitat al cap i a la fi. I és que, quan la nostra activitat minva i deixem d’estar ocupats, ens adonem de la incomoditat que això ens produeix i que ningú no ens ha ensenyat a conviure amb nosaltres mateixos.

Si la convivència amb nosaltres mateixos ens resulta feixuga i caiem en la temptació de buscar-nos feina per fugir de la nostra presó, si necessitem viure amb la ràdio o la televisió enceses per evitar el silenci, que ens fa evident el nostre cabal de pensaments, si la soledat ens fa por, és que tenim un conflicte intern. Un fenomen semblant és dóna en algunes persones quan se jubilen i, de sobte, queden sense incentius per viure, perquè la feina havia ocupat un lloc massa important en la seva vida. Quan ens fem conscients d’aquesta realitat, hem de saber que una de les causes és el brogit de la nostra ment, que ha esdevingut el nostre pitjor enemic. Si defugim el problema, mai no el podrem resoldre. És el moment de posar-nos a treballar per, poc a poc, anar aconseguint que la ment deixi de tenir protagonisme. I, per aconseguir-ho, el principal aliat és el nostre cos.

La ment és capaç de viatjar en el temps, el cos no. Mentre la ment ens pot tenir ancorats en culpabilitats o ressentiments del passat o bé en pors pel futur, el nostre cos viu sempre el present. Si, amb els ulls clucs, ens posem observar el nostre cos, el ritme de la respiració, els batecs del cor, els sons que ens arriben a les oïdes, els aromes que sadollen el nostre olfacte, ... farem que la nostra ment se situï en el present. En el moment que ment i cos es fonen en el present, desapareixen tots els entrebancs i podem viure joiosos, satisfets i tranquils.

Anotem a la nostra agenda, deu minuts al dia de silenci, per aprendre a conviure amb nosaltres mateixos. Si som capaços d’aconseguir que aquesta pràctica esdevingui un costum la nostra ment esdevindrà la nostra millor amiga i ens alliberarà de totes les pors.

Regina Ferrando i Ferran

9 de setembre de 2010