LES ETIQUETES INÚTILS

 

Tot allò que fem durant el dia, des que ens llevem fins que ens n’anem a dormir, porta el nostre segell, personal i intransferible i, alhora, tots tenim una valoració clara de la nostra manera de ser. En algunes coses pensem que ho fem millor que ningú, en altres que som normals i en alguns casos estem convençuts que qualsevol ho fa millor que nosaltres. Totes aquestes percepcions són subjectives i no tenen cap fonament amb la suficient solidesa per tenir-les per veritats absolutes. I és que la nostra percepció de la realitat està condicionada i distorsionada pel nostre sistema de creences.

 

Molts dels nostres comportaments viscuts amb mesura, des del relaxament i l’assossegament, poden ser una qualitat i, en canvi, si els mateixos comportaments els vivim d’una forma obsessiva, poden arribar a esdevenir els nostres majors defectes.

 

Alhora, hem de tenir molt en compte quan avaluem el nostre comportament, i el dels altres, que tot és relatiu i depèn d’allò que creiem, de la moral, de la tradició, de l’època en la qual vivim i de moltes coses més. Els conceptes de netedat i de brutícia, per exemple, tenen un significat diferent per a un habitant de casa nostra i per a un altre de Calcuta. Els conceptes de bellesa i lletjor no signifiquen el mateix per a un xinès que per a un gambià. Hi ha una diferència clara entre algú que és endreçat i algú que és un maniàtic de l’ordre, o bé entre una persona neta i un maniàtic de la neteja. Però, així i tot, hem de tenir sempre present la relativitat de la nostra percepció.

 

La persona maniàtica de la neteja o de l’ordre, té per brutes i desendreçades totes aquelles persones que no siguin com ella. Així mateix la persona que objectivament és bruta o desendreçada, tindrà per maniàtics de la neteja i de l’ordre tots aquells que són més nets i endreçats que ella. Quan avaluem algú, sempre prenem per referència allò que per a nosaltres és el normal segons, no ho oblidem, el nostre criteri subjectiu.

 

Així, totes les etiquetes que ens posem els uns als altres seran subjectives, perquè es basaran en el nostre sistema de creences, que és diferent per a cada un de nosaltres. D’aquí la gran inutilitat del costum que tenim tan arrelat de judicar-nos i de judicar els altres. De tenir, massa sovint, la necessitat imperiosa d’establir una mesura per a tot el que vivim.

 

Aprenguem a acceptar la realitat tal com és, sense embrutar-la amb etiquetes amarades de subjectivitat. Llisquem per la vida sense judicar res ni ningú. Ha d’arribar el moment que no en tinguem necessitat ni ens afectin els judicis dels altres. Llavors haurem aconseguit poder viure en llibertat i, acceptant totes les nostres mancances i les dels altres, serem capaços de transformar-les en qualitats.

 

Regina Ferrando i Ferran

15 de juliol de 2010