ALLIBEREU-NOS DELS ENVEJOSOS

 

L’enveja és el sentiment, molt sovint d’odi, envers aquells que posseeixen allò que hom no posseeix o bé no pot posseir.

 

L’enveja és l’únic defecte que no comporta cap mena de compensació, ans el contrari, és un sentiment que ens fa tancar en nosaltres mateixos, aïllant-nos de tot allò que ens envolta i condemnant-nos a la solitud més desesperant.

 

L’envejós va per la vida escampant negativitat arreu i rebolcant-se en el seu propi llot. Sempre té un motiu per cobejar la seva enveja, ja que sempre trobarà algú que posseeix quelcom que ell no té.

 

Així, la vida de l’envejós és, sempre, un cau d’odis, de venjances i de ressentiments. No pot ser mai feliç, perquè sempre està més centrat en allò que li manca que en allò que té. Ha perdut, per tant, la capacitat  d’agrair totes les coses bones que, de segur, té a la seva vida.

 

Si ens fem conscients que l’enveja forma part de la nostra manera de viure, fem el possible per foragitar-la ràpidament. No deixem que ens acompanyi ni un segon més. Comencem a practicar la teràpia de ser agraïts amb tot i amb tothom, amb la vida en definitiva. Veurem com, de mica en mica, anem perdent tota la negativitat que ens entelava l’ànima i percebrem el veritable color dels esdeveniments. L’odi deixarà de ser el nostre company de camí i sentirem un gran alleujament que ens permetrà viure el present sense cap trava.

 

Si detectem un envejós al nostre voltant, fem el possible per allunyar-nos-en. Si no ho fem, acabarà esquitxant-nos amb la seva baba enverinada. No cal que li vulguem cap mal, ni que deixem d’estimar-lo, com diu la dita: en el pecat hi té la penitència.

 

En el nostre camí de creixement personal podem escollir els nostres companys de ruta. Hem d’aconseguir caminar en llibertat i, si tenim algú molt carregat de negativitat a la vora, sense adonar-nos-en, podem acabar essent esclaus del seu esclavatge.

 

Tinguem sempre present que cal respectar i acceptar tothom tal com és, però res no ens obliga a conviure amb algú que, donades les seves circumstàncies, no es capaç de viure la seva vida amb plenitud. Podem provar de fer-li-ho veure, però si això no és possible, cal que aprenguem a dir-li adéu i seguim el nostre camí.

 

Fem el possible perquè el nostre equipatge no sigui feixuc. Que la nostra vida sigui senzilla i planera. No ens aferrem a res ni a ningú i allunyem-nos de tot allò que ens impedeixi créixer.

 

Regina Ferrando i Ferran

1 de juliol de 2010