ESTIMAR ELS QUI
NO ENS ESTIMEN
Ja em perdonareu la gosadia d’encetar un tema que, en general,
provoca una certa al·lèrgia. Ho faig perquè estic convençuda que el seu
assoliment constitueix el cum laude
d’això que anomenem creixement personal conscient.
Estimar aquells que ens estimen i, per tant, ens respecten, ens
valoren i ens accepten tal com som, no té cap mena de mèrit. És d’agrair,
perquè comporta una elecció per part de qui dóna i de qui rep, però no ens
produeix cap mena de trasbals, ans el contrari, forma part del vessant positiu
i agradable de la vida.
Estimar aquells que sabem que no ens estimen, ja són figues d’un
altre paner. Requereix una bona dosi de pau interior i uns bons grapats
d’humilitat i d’acceptació.
Si ens proposem arribar encara més lluny i estimar aquells que
sentim que ens han ferit, requerim un grau de perfecció que sovint sembla
inassolible, doncs, els humans, en aquestes ocasions, no tenim cap mena de
prevenció a justificar l’odi i la venjança com a emocions escaients.
Tothom entendrà que odiem a qui ens ha fet mal. De fet,
acceptar-ho ens obre les portes a no haver de fer cap esforç per ser millors.
Hom considera la venjança com un mal menor natural i justificable. En castellà
hi ha una frase feta que diu: Traginers
som i pel camí ens trobarem, cosa que vol dir: me l’has jugada però, tard o
d’hora, te la tornaré. Quantes vegades no guardem una ofensa anys i panys
esperant poder tornar-la, i deixem que l’energia del ressentiment ens arrabassi
la pau interior, la felicitat i la capacitat de viure el present?
Les preguntes són: ens proporciona algun benefici aquesta manera
de fer?, i, siguem sincers, quan ens hem venjat, ens sentim satisfets? Crec que
val la pena no quedar-se en allò que forma part de la normalitat, pel fet que
una gran majoria té la mateixa reacció. Si volem ser plenament feliços, hem de
ser capaços d’apuntar més amunt. En qualsevol cas, cal tenir en compte que, en
cas d’aconseguir-ho, no seriem els primers. Tenim testimonis que demostren que
perdonar els enemics és possible i que constitueix el nivell més elevat de
consciencia que hom pot assolir.
Per aconseguir-ho, cal fer l’exercici de posar-se en la pell de
l’altre. Es tracta de reconèixer en l’altre la mateixa essència nostra i
d’acceptar les seves mancances, alhora que acceptem les nostres. Només així
aconseguirem desvetllar l’energia del perdó, l’energia que ens permet
adonar-nos que, en algunes ocasions, probablement nosaltres, en les mateixes
circumstàncies, podríem haver arribar a fer el mateix. I, altres vegades, ens
permet adonar-nos que l’ofensa és deguda a la nostra percepció dels fets i al
nostre estat en el moment que va passar, però que l’altre no tenia cap intenció
d’ofendre’ns. L’energia del perdó, en definitiva, ens permet observar qualsevol
fet sense càrregues emocionals, des de la distància, i prendre consciència que
l’única energia que ens fa feliços és la de l’amor. Només quan estimem, ens
alliberem de la càrrega feixuga de les culpes i ressentiments del passat, i,
amb tota llibertat, som capaços de projectar un futur sense por.
Regina Ferrando i Ferran
3 de juny de 2010