ESTIMAR ELS QUI NO ENS ESTIMEN

 

Ja em perdonareu la gosadia d’encetar un tema que, en general, provoca una certa al·lèrgia. Ho faig perquè estic convençuda que el seu assoliment constitueix el cum laude d’això que anomenem creixement personal conscient.

 

Estimar aquells que ens estimen i, per tant, ens respecten, ens valoren i ens accepten tal com som, no té cap mena de mèrit. És d’agrair, perquè comporta una elecció per part de qui dóna i de qui rep, però no ens produeix cap mena de trasbals, ans el contrari, forma part del vessant positiu i agradable de la vida.

 

Estimar aquells que sabem que no ens estimen, ja són figues d’un altre paner. Requereix una bona dosi de pau interior i uns bons grapats d’humilitat i d’acceptació.

Si ens proposem arribar encara més lluny i estimar aquells que sentim que ens han ferit, requerim un grau de perfecció que sovint sembla inassolible, doncs, els humans, en aquestes ocasions, no tenim cap mena de prevenció a justificar l’odi i la venjança com a emocions escaients.

 

Tothom entendrà que odiem a qui ens ha fet mal. De fet, acceptar-ho ens obre les portes a no haver de fer cap esforç per ser millors. Hom considera la venjança com un mal menor natural i justificable. En castellà hi ha una frase feta que diu: Traginers som i pel camí ens trobarem, cosa que vol dir: me l’has jugada però, tard o d’hora, te la tornaré. Quantes vegades no guardem una ofensa anys i panys esperant poder tornar-la, i deixem que l’energia del ressentiment ens arrabassi la pau interior, la felicitat i la capacitat de viure el present?

 

Les preguntes són: ens proporciona algun benefici aquesta manera de fer?, i, siguem sincers, quan ens hem venjat, ens sentim satisfets? Crec que val la pena no quedar-se en allò que forma part de la normalitat, pel fet que una gran majoria té la mateixa reacció. Si volem ser plenament feliços, hem de ser capaços d’apuntar més amunt. En qualsevol cas, cal tenir en compte que, en cas d’aconseguir-ho, no seriem els primers. Tenim testimonis que demostren que perdonar els enemics és possible i que constitueix el nivell més elevat de consciencia que hom pot assolir.

 

Per aconseguir-ho, cal fer l’exercici de posar-se en la pell de l’altre. Es tracta de reconèixer en l’altre la mateixa essència nostra i d’acceptar les seves mancances, alhora que acceptem les nostres. Només així aconseguirem desvetllar l’energia del perdó, l’energia que ens permet adonar-nos que, en algunes ocasions, probablement nosaltres, en les mateixes circumstàncies, podríem haver arribar a fer el mateix. I, altres vegades, ens permet adonar-nos que l’ofensa és deguda a la nostra percepció dels fets i al nostre estat en el moment que va passar, però que l’altre no tenia cap intenció d’ofendre’ns. L’energia del perdó, en definitiva, ens permet observar qualsevol fet sense càrregues emocionals, des de la distància, i prendre consciència que l’única energia que ens fa feliços és la de l’amor. Només quan estimem, ens alliberem de la càrrega feixuga de les culpes i ressentiments del passat, i, amb tota llibertat, som capaços de projectar un futur  sense por.

 

Regina Ferrando i Ferran

3 de juny de 2010