PARADOXES

La nostra situació actual és, des del punt de vista de l’economia, complexa i compromesa. El sistema econòmic, que ha governat la societat occidental, s’està esgotant per moments i tot fa suposar que, tard o d’hora, caldrà cercar un nou model, molt més racional i menys pervers, que permeti l’eradicació de la injustícia social. Això ens situa de ple en un canvi de paradigma, amb la sensació d’inseguretat que això comporta, doncs ningú no sap, ara per ara, on anirem a parar.

Aquesta situació, que pot semblar dramàtica, esdevindrà, sense cap mena de dubte, una gran oportunitat si, al final del trajecte, que pot ser dolorós, aconseguim un canvi de mentalitat i de sistema econòmic que afavoreixi la igualtat d’oportunitats per a tots els habitants del planeta.

La nostra societat, els darrers temps, ha viscut a cavall de grans paradoxes, ja que tots, cadascun des de la seva situació, tan insignificant com vulgueu i uns més que altres, hem contribuït a perpetuar les desigualtats i el desgavell que ara ens toca viure. I és que tenim paciència per construir grans edificis, però no tenim la paciència necessària per controlar les nostres despeses. Tenim llargues autopistes, però punts de vista molt estrets. Hem gastat per sobre de les nostres possibilitats, però sempre tenim la sensació de necessitar quelcom. Les cases són cada vegada més grans, però les famílies cada vegada més petites. Gaudim de més comoditats, però no tenim temps lliure. Col·leccionem més diplomes, però cada vegada fem servir menys la lògica i el discerniment. Hem multiplicat les possessions, però han minvat els valors. La ciència ens permet viure molt més temps, però s’ha prioritzat la quantitat sobre la qualitat, ja que per a molta gent gran la vida és trista i monòtona. Hem fet el viatge d’anada i tornada de la lluna, però ens costa travessar el carrer per parlar amb el veí del davant. Cada vegada estem més temps al davant de pantalles i menys temps en contacte amb la natura. I el més trist, mentre el 20% de la humanitat hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, el 80% restant estava condemnat a la pobresa més extrema. En el fons, la paradoxa que ho conté tot consisteix a associar diners amb felicitat, que és allò que el sistema econòmic actual ens ha volgut vendre.

La veritat és que la nostra felicitat no depèn de les nostres possessions, sinó de la nostra manera de viure i de la quantitat d’amor que siguem capaços d’oferir. De ben segur, hi ha d’altres formes de pensar que millorarien la nostra situació i és possible que passin per treure importància a la propietat privada (aquesta necessitat visceral que tenim de parlar del meu cotxe, casa meva, la meva rentadora, la meva nevera, la meva ciutat, ...). Una cosa és segura i és que ens en sortirem, perquè els éssers humans tenim una gran capacitat d’adaptació i de superació, sobretot, quan ens veiem sotmesos a situacions extremes. No és menys cert, però, que haurem de renunciar a part del que tenim en benefici d’altres, i això requereix un canvi de mentalitat, passar del jo al tu, passar de viure des de la ment a viure des del cor. Compartir és estimar. I en la mesura que aprenguem a compartir, la nostra capacitat d’estimar i la nostra felicitat seran cada vegada més grans.

Regina Ferrando i Ferran

27 de maig de 2010