TEMPS DE CANVI
És evident que la nostra societat està vivint un període de
crisi i les crisis gairebé sempre estan associades a canvis, però també és
veritat que, si observem la història que ens ha arribat, podem concloure que
els canvis han estat sempre per progressar. Un canvi és, doncs, el pas d’una
realitat a una altra, presumiblement millor, justament allò que significa la
Pasqua per als cristians, el pas de l’esclavitud a la llibertat, el pas de la
mort a la vida.
I les èpoques de canvi solen ser èpoques convulses, ja que,
mentre vivim un canvi, caminem com el funàmbul per la corda fluixa, entre dues
realitats. Per una banda, la sensació de pèrdua d’allò que és conegut, tot i
que sovint pot ser que ni tan sols ens agradi, i, per l’altra, la sensació d’inseguretat
que representa no saber on anirem a parar. Per això, mentre esdevenim cada
vegada més crítics i més escèptics amb tot allò que coneixem, alhora, ens
sentim cada vegada més fràgils i més insegurs enfront del desconegut. Les
èpoques de canvi, doncs, ens confronten amb nosaltres mateixos i sacsegen els
fonaments de la nostra escala de valors, obligant-nos a canviar la nostra
mirada del món.
En la societat actual cada vegada es fa més evident un desig
profund de veritat, un desig profund de defugir tot allò que sigui superficial
i secundari per arribar al moll d’allò que és essencial, que és indiscutible,
que és indestriable de la nostra naturalesa però, alhora, hem d’aprendre a
viure acceptant la idea de què no ho sabem tot i de què possiblement no podem
saber-ho tot. Això ens situa en un escenari que podem viure com un problema a
resoldre o com un misteri engrescador que ens il·lusioni i ens faci avançar.
En el fons, potser només es tracta de comprendre que no estem
sols, que no ho hem estat mai i que mai no ho estarem, malgrat la nostra pobra
percepció, perquè hi ha quelcom superior a nosaltres mateixos que ens sosté,
ens nodreix i ens agombola. Que la nostra solitud no és més que una
conseqüència de la negació d’una realitat superior i que només reconeixent la
nostra petitesa som capaços d’entrar en la dansa festiva i harmònica de
l’univers.
Aquesta evidència només la trobarem en un racó del nostre cor,
en el silenci amorós del nostre llac profund de pau interior. Quan tots els
sorolls, externs i interns, cessen, podem sentir dins nostre la melodia de la
certesa, de la confiança, de la seguretat. Podem prendre consciència de la
nostra pertinença indiscutible a un ordre que ens depassa i, alhora, ens
completa.
Sentim-nos agraïts, doncs, quan arribin les crisis i esbatanem
els ulls per no perdre cap de les oportunitats que la vida ens ofereixi. I,
quan no sapiguem què fer i la por ens pararitzi, oblidem-nos de cercar
culpables al nostre voltant i posem-nos a estimar apassionadament. Només així,
serem capaços de transcendir les nostres limitacions i de descobrir la bellesa
infinita de la reciprocitat, de la solidatitat, del respecte, de l’amor fratern
i de la nostra filiació a una realitat superior.
Regina Ferrando i Ferran
15 d’abril de 2010