TEMPS DE CANVI

 

És evident que la nostra societat està vivint un període de crisi i les crisis gairebé sempre estan associades a canvis, però també és veritat que, si observem la història que ens ha arribat, podem concloure que els canvis han estat sempre per progressar. Un canvi és, doncs, el pas d’una realitat a una altra, presumiblement millor, justament allò que significa la Pasqua per als cristians, el pas de l’esclavitud a la llibertat, el pas de la mort a la vida.

 

I les èpoques de canvi solen ser èpoques convulses, ja que, mentre vivim un canvi, caminem com el funàmbul per la corda fluixa, entre dues realitats. Per una banda, la sensació de pèrdua d’allò que és conegut, tot i que sovint pot ser que ni tan sols ens agradi, i, per l’altra, la sensació d’inseguretat que representa no saber on anirem a parar. Per això, mentre esdevenim cada vegada més crítics i més escèptics amb tot allò que coneixem, alhora, ens sentim cada vegada més fràgils i més insegurs enfront del desconegut. Les èpoques de canvi, doncs, ens confronten amb nosaltres mateixos i sacsegen els fonaments de la nostra escala de valors, obligant-nos a canviar la nostra mirada del món.

 

En la societat actual cada vegada es fa més evident un desig profund de veritat, un desig profund de defugir tot allò que sigui superficial i secundari per arribar al moll d’allò que és essencial, que és indiscutible, que és indestriable de la nostra naturalesa però, alhora, hem d’aprendre a viure acceptant la idea de què no ho sabem tot i de què possiblement no podem saber-ho tot. Això ens situa en un escenari que podem viure com un problema a resoldre o com un misteri engrescador que ens il·lusioni i ens faci avançar.

 

En el fons, potser només es tracta de comprendre que no estem sols, que no ho hem estat mai i que mai no ho estarem, malgrat la nostra pobra percepció, perquè hi ha quelcom superior a nosaltres mateixos que ens sosté, ens nodreix i ens agombola. Que la nostra solitud no és més que una conseqüència de la negació d’una realitat superior i que només reconeixent la nostra petitesa som capaços d’entrar en la dansa festiva i harmònica de l’univers.

 

Aquesta evidència només la trobarem en un racó del nostre cor, en el silenci amorós del nostre llac profund de pau interior. Quan tots els sorolls, externs i interns, cessen, podem sentir dins nostre la melodia de la certesa, de la confiança, de la seguretat. Podem prendre consciència de la nostra pertinença indiscutible a un ordre que ens depassa i, alhora, ens completa.

 

Sentim-nos agraïts, doncs, quan arribin les crisis i esbatanem els ulls per no perdre cap de les oportunitats que la vida ens ofereixi. I, quan no sapiguem què fer i la por ens pararitzi, oblidem-nos de cercar culpables al nostre voltant i posem-nos a estimar apassionadament. Només així, serem capaços de transcendir les nostres limitacions i de descobrir la bellesa infinita de la reciprocitat, de la solidatitat, del respecte, de l’amor fratern i de la nostra filiació a una realitat superior.

 

Regina Ferrando i Ferran

15 d’abril de 2010