FENÒMENS DE LA NATURA

 

El 2004 vàrem aprendre un mot nou, tsunami, que definia un fenòmen de la natura que ens va fer encongir el cor i, ara, martelleja el nostre cervell el mot terratrèmol, que ha devastat Haití i Xile. Davant d’aquestes situacions extremes, l’ésser humà se sent indefens i desvalgut. Trontolla la nostra confiança bàsica, perquè prenem plena consciència que hi ha coses que s’escapen del nostre control i això ens horroritza.

 

Mentre feia aquesta reflexió, m’ha arribat la carta d’un amic argentí, el psicòleg Daniel Taroppio, escrita arran del terratrèmol de Xile. Després de llegir-la he decidit traslladar-vos algun dels seus pensaments, perquè ens ajuden a comprendre la realitat que ens toca viure, sigui quina sigui la nostra condició.

 

La confiança bàsica –diu Taroppio- no consisteix a restar tranquils només perquè creiem que tot sortirà d’acord amb els nostres desigs, models mentals i anhels, sinó a sentir que tot està bé, tal com és, tot i que el món s’esfondri al nostre voltant. Confiança bàsica no és ment positiva ni intents de manipular la realitat amb alguna fórmula màgica. És acceptació profunda i lliurament total al moment present, sigui quin sigui, sobretot quan és inevitable. No podem fer res per controlar alguns fenòmens de la natura però, si més no, som lliures d’escollir com viure’ls. Mentre uns pocs xilens –continua Taroppio- cerquen la manera de robar al veí a qui se li va esfondrar la casa, centenars de milers treballen sense dormir per ajudar el pròxim. Aquesta és la nostra llibertat. I quan sembla que ja no tenim cap opció, encara ens en queda una, abraçar a qui tinguem a la vora, posar-nos les mans al cor i esperar els esdeveniments amb un somriure serè de gratitud per tot el que ja hem viscut.

 

No podem oblidar que nosaltres també som univers, i en nosaltres es repeteixen els mateixos processos que en ell. Instant a instant, milers de cèl·lules del nostre cos moren perquè nosaltres puguem continuar vivint. Si una d’aquestes cèl·lules fos autoconscient i es pogués expressar en paraules, potser diria quelcom com: quina mena de déu és aquest que em deixa morir quan jo li he donat la meva vida?, ... però la seva mort forma part d’un procés de vida més gran.

 

Sentir-nos part del batec de l’univers és una experiència que només s’aconsegueix en la vida mateixa: respirant, meditant, estimant, dansant, vibrant, cantant, plorant, obrint-nos sense condicions a tot allò que emergeix de l’etern i sagrat ara. Quan el pols del nostre cor i el ritme de la nostra respiració són u amb el batec universal, la dualitat es dissol i la bellesa del lliurament s’expandeix, des del centre del nostre ésser, com el perfum més subtil i delicat. Poc importa que prengui la forma de rialla o de plor. Només compta que brolli del cor.

 

Que tot respongui a un ordre superior –conclou Taroppio- no significa que per això no faci mal i, on hi ha dolor, cal aportar-hi compassió. Ara per ara, més enllà de tota comprensió, és el moment de sentir el dolor dels qui ho han perdut tot com si fos literalment nostre i, des d’allí, amb el cor obert, sensible i disponible, posar-nos a servir apassionadament.

 

Regina Ferrando i Ferran

24 de març de 2010