LA IL·LUSIÓ

 

Els que fa temps que passem de la cinquantena sabem molt bé que, en aquesta vida, allò que més ens ha omplert, allò que ens fa sentir vius, allò que ens motiva, allò que ens fa fer un bot del llit cada matí, és viure il·lusionats. Il·lusionats per la companyia, per la família, per la feina, pels projectes, pels esdeveniments, per les coses més petites, si voleu, però que viscudes amb il·lusió esdevenen obres d’art.

 

La il·lusió no és quelcom que podem trobar fora de nosaltres, sinó que es correspon a un estat intern que impregna tota la nostra vida, canvia la nostra mirada de les coses, ens allibera de la rutina i ens fa avançar.

 

Potser a la nostra societat benestant li manca il·lusió. Tenim tot allò que ens és necessari, però ens manca la flama interna que acoloreix la nostra vida. I, la veritat, llevar-se cada matí sense estar il·lusionats és una condemna difícil de suportar. Explica l’augment imparable de la violència en les nostres relacions, en els nostres carrers, en els ambients laborals, ja que la desil·lusió ens fa insuportable la convivència amb nosaltres mateixos i, per tant, suportem encara menys tot allò que ens envolta. La desil·lusió ens fa llevar cada matí amb la càrrega feixuga d’una jornada rutinària per davant, que ens esgota ja abans de posar els peus a terra. 

 

Ara bé, és inútil cercar la il·lusió a cap supermercat, a cap indret paradisíac, a cap país estranger. La flama de la il·lusió cal cercar-la en el nostre cor i, un cop trobada, atiar-la, instant a instant, perquè no s’apagui. No depèn de res exterior a nosaltres, això sí, la nostra flama encesa pot arribar a il·luminar tot allò que abasti la nostra mirada.

 

La il·lusió és companya inseparable de l’agraïment. Quan vivim il·lusionats som capaços de prendre consciència de totes les coses bones que ens envolten i, alhora, podem adonar-nos que allò que ens fa més feliços se’ns ha donat gratuïtament, no hem hagut de fer cap esforç per obtenir-ho i, aleshores, és quan som capaços de ser infinitament agraïts.

 

Per recuperar la il·lusió, sovint, n’hi ha prou a fer una comparativa entre la nostra vida i la de qualsevol germà nostre, a qui l’accident del naixement ha portat a Calcuta, a Burkina Faso, a l’Equador, a Marrakesh o a algun altre d’aquells llocs que conviuen en una estreta relació amb la pobresa més extrema. Prendre consciència del regal que ens han fet en el moment de néixer, és una bona manera d’esdevenir agraïts i de començar a conrear la flama de la il·lusió dins nostre.

 

No podem caure en la temptació del desànim i la desil·lusió, quan la vida ens ha sadollat amb més avantatges que inconvenients. Tenim l’obligació, això sí, de ser infinitament agraïts i, el més important, infinitament solidaris amb tots aquells quina vida és més difícil que la nostra. Fet això, deixem que la nostra mirada escampi espurnes d’il·lusió, impregnant l’epidermis d’aquells desil·lusionats que ens envoltin. Sense cap mena de dubte, aquesta serà la nostra millor manera d’estimar-los.

 

Regina Ferrando

17 de març de 2010