COM RESPONEM A LA INFORMACIÓ?

 

Gràcies als avenços en comunicació, en el nostre món global, els esdeveniments de qualsevol punt del planeta són coneguts en temps real a l’altra punta de la terra. Aquest fet, que és un gran avenç, pot esdevenir un gran parany si no som capaços de relativitzar i interpretar adequadament l’allau d’informació que, moment a moment, ens arriba.

 

I és que la informació que ens arriba no és la totalitat de la informació, sinó aquella que els grups encarregats de difondre-la decideixen que ha de ser. Així, si analitzem amb sinceritat tota la que ens arriba, ens adonarem que la major part és de caire negatiu, pessimista i catastròfic. Això no vol dir que no sigui ni real ni certa, però no podem perdre de vista que no és completa.

 

Si fonamentem la nostra visió del món en la informació que ens arriba a través dels mitjans de comunicació de masses, possiblement caurem en el desànim més esgarrifós però, si tenim en compte que vivim en un món equilibrat, prendrem consciència que paral·lelament als desastres que ens expliquen, existeix, també, un allau de fets esperançadors que, pel que sigui, no ens expliquen, possiblement perquè no són considerats, encara, notícia a difondre.

 

De fet, tota la informació que ens arriba hauria d’interpel·lar-nos, tant si és positiva com negativa. Les notícies positives, que arriben amb contagotes, haurien d’augmentar la nostra capacitat de ser agraïts, doncs només l’agraïment ens obre la consciència per contemplar els avantatges que ens envolten. En contrapartida, les informacions de fets negatius, que ens toquen de lluny, han de servir per augmentar la nostra capacitat de compadir-nos d’aquells que n’han estat damnificats. Perquè, tant l’agraïment com la compassió, són qualitats que augmenten la nostra capacitat d’estimar.

 

El nostre nivell de consciència actual, no ens permet treure massa conclusions de fets horribles i esfereïdors que s’esdevenen en el nostre món. En els darrers dies els terratrèmols d’Haití i de Xile, els aiguats generalitzats, ens han convulsionat i ens poden haver fet caure en el desànim o en la temptació de cercar culpables on, ara per ara, no podem saber que n’hi hagi. En aquestes circumstàncies, en lloc de perdre’ns en disquisicions que no porten enlloc, el més intel·ligent és voler esbrinar quina ha de ser la nostra aportació personal, per humil que sigui, per pal·liar en la mesura que poguem els danys ocorreguts.

 

Cada un dels esdeveniment que ens toquen donen sentit a la nostra vida. La nostra tasca rau a voler esbrinar-lo, sense perdre’ns en judicis inútils. Sabem del cert que tot allò que s’esdevé té el seu significat que ens és donat en el moment oportú. Mentrestant la nostra comesa principal és maldar per fer feliços aquells que ens envolten i aquesta ha de ser la nostra màxima aspiració i dedicació, sense caure en el parany del victimisme que fa que cerquem culpables en lloc de posar-nos a estimar amb bogeria en els més mínims detalls.

 

Regina Ferrando

10 de març de 2010