LA POR DEL QUÈ DIRAN

 

Vivim pendents de la mirada dels altres?, ens fa por què pensaran o què diran de nosaltres?, tenim la sensació que els altres ens miren amb recel?, que no ens accepten?, sentim que no estem a l’alçada de les circumstàncies?

 

La por al què diran és una de les pors més comunes de la societat. És una por que ens impossibilita sentir-nos lliures i ser nosaltres mateixos. Ens obliga a disfressar-nos d’un personatge de ficció, que pretenem que s’acosti al nostre ideal de perfecció, amb la intenció d’enlluernar aquells que ens envolten. En el fons, només ens mou l’interès d’acaparar l’atenció dels altres, de despertar-los l’admiració, de sentir-nos aprovats des de fora quan, en realitat, nosaltres mateixos ens valorem molt poc.

 

Viure volent aparentar allò que no som, és una manera de viure que ens fa malbaratar molta energia i ens condemna a una presó interior insuportable, alhora que impossibilita que els altres gaudeixin de la nostra frescor, de la nostra autenticitat, de la nostra singularitat d’éssers humans únics i irrepetibles.

 

Quan perdem el tems pensant en el que els altres pensaran o diran de nosaltres, no fem més que adjudicar als altres allò que nosaltres pensem de nosaltres mateixos. Darrere de la por al què diran, hi ha sempre un sentiment de rebuig vers la pròpia persona. Passa quan no ens acceptem, quan ens sentim inferiors, inadequats, indignes. Com que nosaltres ens judiquem contínuament, suposem que els altres també ho faran, i és aleshores quan decidim convertir-nos en un personatge que, als nostres ulls, sigui millor que allò que pensem que som.

 

Però, l’engany és sempre engany, malgrat provenir de la millor de les intencions, i darrere l’engany sempre hi ha neguit i frustració, que causen més engany. I, arriba un moment, que la bola de l’engany s’ha fet tan gran i ens fa malmetre tanta energia, que ens esclafa i, com que ens impossibilita viure amb llibertat, en fa caure en la insatisfacció, en el desencís, en la depressió.

 

Vèncer la por al què diran, passa pel reconeixement personal de la nostra singularitat i de la nostra particular vàlua. Passa per l’acceptació plena del nostre ésser, tant de les nostres potencialitats com de les nostres debilitats. Només des d’aquesta acceptació, serem capaços de moure’ns amb llibertat, mostrant amb humilitat la nostra veritat. Així, des de l’acceptació total i amorosa, podrem transformar les nostres mancances en virtuds i, alhora, serem un regal per a aquells que ens envolten, perquè, en no judicar-nos, serem capaços també d’acceptar-los i estimar-los tal com són.

 

En el camí vers la plenitud es fa indispensable un itinerari interior, des de la solitud i el silenci profunds, per descobrir la nostra essència genuïna i poder esdevenir l’ésser humà singular i lliure, que s’amaga en els plecs del nostre cor i ens fa esdevenir ú amb tota la creació.

 

Regina Ferrando

3 de març de 2010