OH, BELLA MORT!
Potser et sorprendrà el títol i ho entenc. No està fet amb ànim
de provocar, tot i saber que és inútil evitar-ho. I és que la mort, aquest gran
tabú de la nostra societat, ve a ser com la darrera funció per a aquell que la
pateix i, alhora, és la gran lliçó per a aquells que l’envolten. Personalment,
puc assegurar que algunes morts m’han ensenyat a viure, fins al punt
d’acceptar-ne la bellesa.
La mort d’algú proper, és sempre una interpel·lació a la nostra
manera de viure i de pensar. Quan la mort és sobtada, i d’una persona
relativament jove, ens situa automàticament al lloc que ens pertoca. La nostra
cultura, però, viu d’esquena a
Per a mi la bellesa de la mort rau en la seva companyia constant
en el decurs de la nostra vida, tot i entossudir-nos a no voler mirar-li els
ulls. Ens obcequem a creure que tot segueix igual, quan en realitat a cada
instant patim petites morts, sigui en les nostres cèl·lules, en els nostres
ideals, en les nostre il·lusions, en els nostres projectes, en les nostres
expectatives, en el nostre entorn.
Em pregunto què passaria si visquéssim cada instant com el
darrer. Ens preocuparíem per les mateixes coses que ara?, lluitaríem pels
mateixos objectius?, ens relacionaríem igual?, viuríem de la mateixa manera?,
ens interessaríem pels mateixos temes?
Tota aquesta reflexió ve perquè, a Premià, la setmana passada,
ens ha convulsionat una d’aquelles morts que sacsegen els fonaments de
Restem orfes d’en Martí, un home que no deixava indiferent, un
premianenc amb totes les lletres, tant per la seva manera de viure com per la
seva magnífica manera d’expressar-se. Un ésser humà que, amb la seva mort,
deixa un buit immens en la comunitat i, alhora, ens interpel·la a veure les
coses d’una manera diferent. Un home que amb en seu traspàs ha reunit a la
nostra església creients i descreguts, rics i pobres, premianencs i forans,
tots amb un sentiment profund de pèrdua d’algú que era de la família, d’algú
que amb la seva manera de moure’s creava comunitat.
Aquells que vivien més a prop teu, en les llargues xerrades a
l’entorn dels vermuts, a la plaça de l’ajuntament, i a la biblioteca,
conservaran el teu record i la teva presència enmig nostre. Aquells que et
trobàvem passejant, i saludaves amb la teva efusió natural, també et recordarem
amb tendresa i amb la sensació profunda d’haver perdut un referent pel que fa a
humanitat, a honestedat, a sinceritat, a coherència i a la teva forma tan
genuïna de fer poble.
Regina Ferrando
10 de febrer de 2010