OH, BELLA MORT!

 

Potser et sorprendrà el títol i ho entenc. No està fet amb ànim de provocar, tot i saber que és inútil evitar-ho. I és que la mort, aquest gran tabú de la nostra societat, ve a ser com la darrera funció per a aquell que la pateix i, alhora, és la gran lliçó per a aquells que l’envolten. Personalment, puc assegurar que algunes morts m’han ensenyat a viure, fins al punt d’acceptar-ne la bellesa.

 

La mort d’algú proper, és sempre una interpel·lació a la nostra manera de viure i de pensar. Quan la mort és sobtada, i d’una persona relativament jove, ens situa automàticament al lloc que ens pertoca. La nostra cultura, però, viu d’esquena a la mort. Vivim com si no existís, com si no sabéssim que aquesta vida té un final. Això fa que ens moguem i ens relacionem massa sovint des d’una inconsciència i una superficialitat que ens fa perdre el veritable valor de les coses.

 

Per a mi la bellesa de la mort rau en la seva companyia constant en el decurs de la nostra vida, tot i entossudir-nos a no voler mirar-li els ulls. Ens obcequem a creure que tot segueix igual, quan en realitat a cada instant patim petites morts, sigui en les nostres cèl·lules, en els nostres ideals, en les nostre il·lusions, en els nostres projectes, en les nostres expectatives, en el nostre entorn.

 

Em pregunto què passaria si visquéssim cada instant com el darrer. Ens preocuparíem per les mateixes coses que ara?, lluitaríem pels mateixos objectius?, ens relacionaríem igual?, viuríem de la mateixa manera?, ens interessaríem pels mateixos temes?

 

Tota aquesta reflexió ve perquè, a Premià, la setmana passada, ens ha convulsionat una d’aquelles morts que sacsegen els fonaments de la comunitat. Una persona jove, coneguda, respectada, estimada, plena de vida, ens ha deixat sobtadament, sense previ avís, sense proporcionar-nos el mínim temps indispensable per fer-nos-en la idea.

 

Restem orfes d’en Martí, un home que no deixava indiferent, un premianenc amb totes les lletres, tant per la seva manera de viure com per la seva magnífica manera d’expressar-se. Un ésser humà que, amb la seva mort, deixa un buit immens en la comunitat i, alhora, ens interpel·la a veure les coses d’una manera diferent. Un home que amb en seu traspàs ha reunit a la nostra església creients i descreguts, rics i pobres, premianencs i forans, tots amb un sentiment profund de pèrdua d’algú que era de la família, d’algú que amb la seva manera de moure’s creava comunitat.

 

Aquells que vivien més a prop teu, en les llargues xerrades a l’entorn dels vermuts, a la plaça de l’ajuntament, i a la biblioteca, conservaran el teu record i la teva presència enmig nostre. Aquells que et trobàvem passejant, i saludaves amb la teva efusió natural, també et recordarem amb tendresa i amb la sensació profunda d’haver perdut un referent pel que fa a humanitat, a honestedat, a sinceritat, a coherència i a la teva forma tan genuïna de fer poble.

 

Regina Ferrando

10 de febrer de 2010