INSTRUMENTS DE L’AMOR

 

Quantes vegades, observant el món que ens ha tocat viure, ens preguntem quin sentit té? Val la pena viure o sentim la vida com una mena de condemna, com una mena de joc de l’atzar que ens situa al bell mig d’un huracà, per contemplar com ens en sortim?

 

Els éssers humans aspirem a la felicitat. Cadascú des de les possibilitats que li permeten les circumstàncies de l’entorn i la influència de la seva història personal, intenta seguir el bon camí. Això  no vol dir, que sempre ho aconseguim. El gran perill, en aquest cas, és quan tendim a caure en la temptació d’adjudicar la causa del nostre fracàs a tot allò que ens envolta. Això fa que observem el món amb una mirada acusadora, culpabilitzant-lo de la nostra insatisfacció.

 

Podem passar-nos, doncs, la vida queixant-nos de tot i de tothom, des del convenciment que tot i tothom són la causa de la nostra infelicitat: la parella que no ens entén, els fills que no ens escolten, el cap que ens maltracta, la casa que no es prou gran, els veïns que fan soroll, els bancs que no concedeixen crèdits, els polítics que menteixen, etc. Arguments tots ells, possiblement vàlids i existents, però que no constitueixen, per sí mateixos, la causa de la nostra infelicitat.

 

Explicar de forma senzilla la complexitat de l’ésser humà i de les seves aspiracions, no és una tasca fàcil, però si em permeteu la simplificació, podríem dir que la major causa d’infelicitat és una conseqüència de la manera com ens relacionem amb nosaltres mateixos. La forma com ens valorem, ens tractem, ens respectem, ens estimem, serà la forma com ens relacionarem amb el nostre entorn: els altres éssers vius, la natura, el treball, la terra, l’univers.

 

Cada una de les nostres accions té el color de la nostra relació íntima amb nosaltres mateixos. No podem respectar si no ens respectem, no podem valorar si no ens valorem, no podem perdonar si no ens perdonem, no podem estimar si no ens estimem. L’oportunitat de tot plegat és que observant la nostra manera de relacionar-nos amb l’entorn, podrem fer conscient la nostra manera de relacionar-nos amb nosaltres mateixos, i posar remei a les nostres infidelitats íntimes, en bé nostre i d’aquells que ens envolten.

 

La nostra felicitat, la nostra joia, la nostra pau i la nostra satisfacció naixeran de la nostra capacitat de ser, més que de tenir. Només essent nosaltres mateixos acomplim el nostre principal objectiu. Tinc un amic que diu: la felicitat si no la cerques aquí - assenyalant amb el dit el cor -, no te la portarà ningú de fora.

 

Les llavors de joia, de pau i d’agraïment han de germinar en el cor si volem que es facin realitat en la nostra vida. Quan des del silenci i el respecte, ens endinsem en el nostre immens oceà de pau interior, conreem totes aquestes potencialitats i, alhora, ens fem ú amb allò que ens alimenta, amb allò que ens transcendeix, amb allò que ens estima i ens permet ser instruments de l’amor més gran.

 

Regina Ferrando

3 de febrer de 2010