INSTRUMENTS DE L’AMOR
Quantes vegades, observant el món que
ens ha tocat viure, ens preguntem quin sentit té? Val la pena viure o sentim la
vida com una mena de condemna, com una mena de joc de l’atzar que ens situa al
bell mig d’un huracà, per contemplar com ens en sortim?
Els éssers humans aspirem a la
felicitat. Cadascú des de les possibilitats que li permeten les circumstàncies
de l’entorn i la influència de la seva història personal, intenta seguir el bon
camí. Això no vol dir, que sempre ho
aconseguim. El gran perill, en aquest cas, és quan tendim a caure en la
temptació d’adjudicar la causa del nostre fracàs a tot allò que ens envolta.
Això fa que observem el món amb una mirada acusadora, culpabilitzant-lo de la
nostra insatisfacció.
Podem passar-nos, doncs, la vida
queixant-nos de tot i de tothom, des del convenciment que tot i tothom són la
causa de la nostra infelicitat: la parella que no ens entén, els fills que no
ens escolten, el cap que ens maltracta, la casa que no es prou gran, els veïns
que fan soroll, els bancs que no concedeixen crèdits, els polítics que
menteixen, etc. Arguments tots ells, possiblement vàlids i existents, però que
no constitueixen, per sí mateixos, la causa de la nostra infelicitat.
Explicar de forma senzilla la complexitat
de l’ésser humà i de les seves aspiracions, no és una tasca fàcil, però si em
permeteu la simplificació, podríem dir que la major causa d’infelicitat és una
conseqüència de la manera com ens relacionem amb nosaltres mateixos. La forma
com ens valorem, ens tractem, ens respectem, ens estimem, serà la forma com ens
relacionarem amb el nostre entorn: els altres éssers vius, la natura, el
treball, la terra, l’univers.
Cada una de les nostres accions té el
color de la nostra relació íntima amb nosaltres mateixos. No podem respectar si
no ens respectem, no podem valorar si no ens valorem, no podem perdonar si no
ens perdonem, no podem estimar si no ens estimem. L’oportunitat de tot plegat
és que observant la nostra manera de relacionar-nos amb l’entorn, podrem fer
conscient la nostra manera de relacionar-nos amb nosaltres mateixos, i posar
remei a les nostres infidelitats íntimes, en bé nostre i d’aquells que ens
envolten.
La nostra felicitat, la nostra joia,
la nostra pau i la nostra satisfacció naixeran de la nostra capacitat de ser,
més que de tenir. Només essent nosaltres mateixos acomplim el nostre principal
objectiu. Tinc un amic que diu: la felicitat si no la cerques aquí -
assenyalant amb el dit el cor -, no te la portarà ningú de fora.
Les llavors de joia, de pau i
d’agraïment han de germinar en el cor si volem que es facin realitat en la
nostra vida. Quan des del silenci i el respecte, ens endinsem en el nostre
immens oceà de pau interior, conreem totes aquestes potencialitats i, alhora,
ens fem ú amb allò que ens alimenta, amb allò que ens transcendeix, amb allò
que ens estima i ens permet ser instruments de l’amor més gran.
Regina Ferrando
3 de febrer de 2010