TOCA PASSAR A L’ACCIÓ

 

Arribem a finals de gener i em pregunto què ens queda de l’esperit de Nadal?, què ens resta dels bons propòsits fets en aquells dies en què la tendresa amarava els nostres cors i l’infant interior es deixava veure?, conservem la mateixa energia renovadora o ens ja hem deixat endur pel remolí de la rutina diària?, hem aconseguit transformar la nostra vida o hem tornat a caure en el desànim?, la il·lusió s’ha instal·lat en els nostres cors o el desànim ens aclapara?, ens sentim lliures per governar la nostra nau o ens tornem a sentir a mercè de les circumstàncies?

 

La resposta, personal i intransferible, de cada un de nosaltres a tot aquest seguit de preguntes, ens pot donar una idea de la nostra situació personal en el temps i l’espai que ens toca viure. Som de les persones que, any rere any, repetim cicle i, a finals de gener, ja hem llençat la tovallola de la il·lusió submergint-nos en la resignació, o intentem mantenir viva la flama que ens impulsa a ser cada vegada més bones persones, transcendint, dia a dia, les pròpies mancances?

 

Si creiem que seria bo que l’esperit de Nadal durés tot l’any, no podem desconnectar-nos de la nostra naturalesa espiritual, per molt que els afers de cada dia ens vulguin arrossegar vers la solitud, l’individualisme i l’autosuficiència. Si som éssers espirituals que vivim experiències humanes, no podem reduir la nostra vivència només a una part de la nostra naturalesa.

 

Viure la nostra humanitat en equilibri amb la nostra espiritualitat és potser la fita a aconseguir en aquest fragment d’eternitat que anomenem vida. Tot allò que existeix, té sentit, fins i tot cada una de les nostres mancances i les dels altres. Respectar i honorar cada una de les situacions que la vida ens presenta, tan si és bona com dolenta, tan si és plaent com no, és l’únic camí per aconseguir, mitjançant una acceptació sincera i serena de la realitat, la transformació del nostre univers personal i, com a conseqüència d’això, plantar llavors de regeneració universal.

 

Per aconseguir-ho, no n’hi ha prou amb bons propòsits i llargues tertúlies on tots estem d’acord i ens diem insistentment, els uns als altres, quina raó que tens! No n’hi ha prou amb paraules. Toca passar a l’acció. Toca transformar els nostres pensaments, les nostres emocions, els nostres gestos perquè esdevinguin llenguatge d’amor. Cal alliberar el nostre cor de les cadenes que ens impedeixen reconèixer-nos en la mirada dels altres.

 

Només així podrem adonar-nos dels nostres contrasentits quan ens sentim propietaris d’una part del món, quan ens fan nosa altres éssers humans només perquè no tenen ni els mateixos costums ni els mateixos béns que nosaltres, quan no ens avergonyeix els desequilibri entre el nostre benestar i la misèria d’altres.

 

El llenguatge del cor és contundent, sincer i lliure. No crea ni contradiccions ni dubtes, ni malentesos i ens permet experimentar la nostra naturalesa espiritual en aquest meravellós embolcall de carn i ossos que un bon dia ens van regalar.

 

Regina Ferrando

27 de gener de 2010