SUBMERGITS EN L’ESPERIT
Aquests dies, ja estem ben submergits en l’esperit nadalenc, un
estat d’ànim que ens convida a ser millors, més amables, més comprensius, més
alegres, més servicials. Uns dies que ens transformen i ens fan reviure la il·lusió
de la infantesa.
Unes festes, aquestes, de tradició cristiana, però que
trasbalsen els cors, siguin o no cristians, perquè ens ofereixen un ambient de
solidaritat, d’estar per aquells que tenim més a la vora, amb el ferm desig que
siguin feliços i, alhora, no oblidar tots aquells que per un motiu o altre ho
estan passant malament. Són festes, doncs, que ens recorden la nostra
pertinença a la gran família que és la
humanitat.
Malgrat això, en el nostre món, tan trasbalsat i amb tantes
contradiccions, ara hi ha qui li fan nosa aquestes festes, pel fet que tinguin
un origen religiós i pretenen suprimir-ne els símbols.
Puc entendre la necessitat d’alguns de tenir un estat laïc, però
ningú no ens pot obligar a despullar-nos de la tradició, pel fet que la nostra
sigui majoritàriament d’origen religiós. No podem renunciar a la nostra
cultura, a la nostra música, a la nostra pintura o a la nostra escultura, pel
fet que hagin estat lligades durant molt de temps a una religió determinada.
Formen part de nosaltres, de la nostra història personal, dels nostres costums,
d’allò que ens defineix com a éssers humans, diferents d’altres éssers humans.
Recordar i practicar les nostres tradicions és lícit i
enriquidor, i de cap manera ofensiu per a aquells que en tenen d’altres. No
podem negar-nos a nosaltres mateixos, escapçant part d’allò que som. No podrem
acollir ningú, si això ens obliga a desprendre’ns d’una part de nosaltres
mateixos. Només podrem acollir si ens sentim respectats i acceptats per aquells
que acollim.
Acollir vol dir sumar, de cap manera pot significar dividir. Hem
de ser capaços de restar oberts a altres tradicions, perquè el nostre món
global ens mena al mestissatge, però el respecte als altres no passa per haver
de renunciar a la nostra manera de ser.
Si nosaltres celebrem quelcom tan innocent com el naixement d’un
infant en un pessebre, a qui pastors i reis adoraven i això ens fa ser més
bones persones i fa que els infants gaudeixin i s’il·lusionin, quin mal hi ha a
conservar la tradició.
Entossudim-nos, doncs, a fer un pessebre ben formós al menjador
de casa i a fer cagar el Tió. Cantem les nadales de sempre i ensenyem-les als
infants. Il·lusionem-nos amb les reunions familiars, al voltant de la taula,
sense oblidar-nos de les neules i els torrons, i compartim-ho i expliquem-ho,
sempre que puguem, a persones d’altres tradicions, perquè ens puguin conèixer i
així ens puguin també estimar. No podem estimar allò que no coneixem. Així,
doncs, fem-nos conèixer i restem oberts a conèixer i acollir els altres.
17 de desembre de 2009