SUBMERGITS EN L’ESPERIT

 

Aquests dies, ja estem ben submergits en l’esperit nadalenc, un estat d’ànim que ens convida a ser millors, més amables, més comprensius, més alegres, més servicials. Uns dies que ens transformen i ens fan reviure la il·lusió de la infantesa.

 

Unes festes, aquestes, de tradició cristiana, però que trasbalsen els cors, siguin o no cristians, perquè ens ofereixen un ambient de solidaritat, d’estar per aquells que tenim més a la vora, amb el ferm desig que siguin feliços i, alhora, no oblidar tots aquells que per un motiu o altre ho estan passant malament. Són festes, doncs, que ens recorden la nostra pertinença a la gran família que és la  humanitat. 

 

Malgrat això, en el nostre món, tan trasbalsat i amb tantes contradiccions, ara hi ha qui li fan nosa aquestes festes, pel fet que tinguin un origen religiós i pretenen suprimir-ne els símbols.

 

Puc entendre la necessitat d’alguns de tenir un estat laïc, però ningú no ens pot obligar a despullar-nos de la tradició, pel fet que la nostra sigui majoritàriament d’origen religiós. No podem renunciar a la nostra cultura, a la nostra música, a la nostra pintura o a la nostra escultura, pel fet que hagin estat lligades durant molt de temps a una religió determinada. Formen part de nosaltres, de la nostra història personal, dels nostres costums, d’allò que ens defineix com a éssers humans, diferents d’altres éssers humans.

 

Recordar i practicar les nostres tradicions és lícit i enriquidor, i de cap manera ofensiu per a aquells que en tenen d’altres. No podem negar-nos a nosaltres mateixos, escapçant part d’allò que som. No podrem acollir ningú, si això ens obliga a desprendre’ns d’una part de nosaltres mateixos. Només podrem acollir si ens sentim respectats i acceptats per aquells que acollim.

 

Acollir vol dir sumar, de cap manera pot significar dividir. Hem de ser capaços de restar oberts a altres tradicions, perquè el nostre món global ens mena al mestissatge, però el respecte als altres no passa per haver de renunciar a la nostra manera de ser.

 

Si nosaltres celebrem quelcom tan innocent com el naixement d’un infant en un pessebre, a qui pastors i reis adoraven i això ens fa ser més bones persones i fa que els infants gaudeixin i s’il·lusionin, quin mal hi ha a conservar la tradició.

 

Entossudim-nos, doncs, a fer un pessebre ben formós al menjador de casa i a fer cagar el Tió. Cantem les nadales de sempre i ensenyem-les als infants. Il·lusionem-nos amb les reunions familiars, al voltant de la taula, sense oblidar-nos de les neules i els torrons, i compartim-ho i expliquem-ho, sempre que puguem, a persones d’altres tradicions, perquè ens puguin conèixer i així ens puguin també estimar. No podem estimar allò que no coneixem. Així, doncs, fem-nos conèixer i restem oberts a conèixer i acollir els altres.

 

Regina Ferrando

17 de desembre de 2009