LA TARDOR

 

Molt sovint contemplem la natura com quelcom extern a nosaltres mateixos. La veiem com allò que ens envota i ens nodreix i, quan podem, ens hi atansem per regenerar-nos. Poques vegades, però, prenem consciència que nosaltres en formem part, que nosaltres i això que anomenem natura, que ens envolta, som una unitat indestructible. Des d’aquest punt de vista, la natura és un mestre excel·lent ja que ens mostra la nostra manera de funcionar.

 

En la natura que ens envolta, tot està sotmès a un canvi constant, els dies i les nits i les estacions se succeeixen amb una precisió matemàtica i cada canvi té una importància vital en el desenvolupament dels éssers vius. Podríem dir que observant-la podem entendre i interpretar els nostre estats de salut i d’ànim.

 

Actualment, estem immersos en plena tardor. La tardor, com la primavera, és una època de transició, de canvi d’energia. Ens ajuda a passar de l’energia de l’estiu (yang) a l’energia de l’hivern (yin). En aquest procés, la nostra naturalesa s’ha d’adaptar i, per això, podem considerar-la com una època que d’alguna manera, ens pot desestabilitzar. Les persones que sofreixen alguna malaltia, sigui a nivell físic o mental, poden experimentar un agreujament dels símptomes, degut a aquesta adaptació que ens cal fer.

 

Així, doncs, no desesperem si en aquesta època no ens sentim a ple rendiment. En el nostre ésser s’estan produint canvis que ens ajuden a progressar i que, malgrat que poden resultar incòmodes, no són més que processos d’adaptació.

 

Observar la nostra vida no com quelcom estàtic, sinó dinàmic, ens donarà una visió del procés vital, que, malgrat el que ens pugui semblar, sempre camina endavant. Podem, pel camí, passar processos de desestabilització, sí, però no hem d’oblidar que, gràcies a aquests processos, podem créixer.

 

Així podem adonar-nos que, com la natura, nosaltres també som éssers diferents instant rere instant, que caminem per un camí imparable vers la perfecció. Que res ni ningú passa dues vegades pel mateix camí.

 

Aquesta visió hauria de permetre’ns augmentar la nostra capacitat d’adaptació i, sobretot, d’acceptació de cada un dels moments que ens toca viure, des del convenciment que res no passa perquè sí, sinó que tot allò que ens passa té un sentit. Que aquesta vida és una successió d’instants, uns plaents i altres no tant, però que, gràcies a cada un d’ells, la nostra naturalesa avança.

 

Enmig d’aquest canvi constant, no oblidem, però, que hi ha una part nostra immutable, la nostra essència, allò que perdura eternament, que és la nostra capacitat d’estimar. Viure pels altres és l’única via per avançar amb joia malgrat els canvis que experimentem, perquè això ens permet créixer sense perdre el nord pel camí de la llibertat i la pau

 

Regina Ferrando

5 de novembre de 2009