LA TARDOR
Molt sovint contemplem la natura com quelcom extern a nosaltres
mateixos. La veiem com allò que ens envota i ens nodreix i, quan podem, ens hi
atansem per regenerar-nos. Poques vegades, però, prenem consciència que nosaltres
en formem part, que nosaltres i això que anomenem natura, que ens envolta, som
una unitat indestructible. Des d’aquest punt de vista, la natura és un mestre
excel·lent ja que ens mostra la nostra manera de funcionar.
En la natura que ens envolta, tot està sotmès a un canvi
constant, els dies i les nits i les estacions se succeeixen amb una precisió
matemàtica i cada canvi té una importància vital en el desenvolupament dels
éssers vius. Podríem dir que observant-la podem entendre i interpretar els
nostre estats de salut i d’ànim.
Actualment, estem immersos en plena tardor. La tardor, com la
primavera, és una època de transició, de canvi d’energia. Ens ajuda a passar de
l’energia de l’estiu (yang) a l’energia de l’hivern (yin). En aquest procés, la
nostra naturalesa s’ha d’adaptar i, per això, podem considerar-la com una època
que d’alguna manera, ens pot desestabilitzar. Les persones que sofreixen alguna
malaltia, sigui a nivell físic o mental, poden experimentar un agreujament dels
símptomes, degut a aquesta adaptació que ens cal fer.
Així, doncs, no desesperem si en aquesta època no ens sentim a
ple rendiment. En el nostre ésser s’estan produint canvis que ens ajuden a
progressar i que, malgrat que poden resultar incòmodes, no són més que processos
d’adaptació.
Observar la nostra vida no com quelcom estàtic, sinó dinàmic,
ens donarà una visió del procés vital, que, malgrat el que ens pugui semblar,
sempre camina endavant. Podem, pel camí, passar processos de desestabilització,
sí, però no hem d’oblidar que, gràcies a aquests processos, podem créixer.
Així podem adonar-nos que, com la natura, nosaltres també som
éssers diferents instant rere instant, que caminem per un camí imparable vers
Aquesta visió hauria de permetre’ns augmentar la nostra
capacitat d’adaptació i, sobretot, d’acceptació de cada un dels moments que ens
toca viure, des del convenciment que res no passa perquè sí, sinó que tot allò
que ens passa té un sentit. Que aquesta vida és una successió d’instants, uns
plaents i altres no tant, però que, gràcies a cada un d’ells, la nostra
naturalesa avança.
Enmig d’aquest canvi constant, no oblidem, però, que hi ha una
part nostra immutable, la nostra essència, allò que perdura eternament, que és
la nostra capacitat d’estimar. Viure pels altres és l’única via per avançar amb
joia malgrat els canvis que experimentem, perquè això ens permet créixer sense
perdre el nord pel camí de la llibertat i la pau
5 de novembre de
2009