MIRAR, VEURE I CONTEMPLAR

 

La vista, així com els altres sentits, ens permet prendre consciència de tot allò que ens envolta. Mitjançant la vista detectem les formes, els colors, les dimensions i els volums. Ens dóna idea de proximitat i llunyania. Representa, doncs una de les principals fonts d’informació que tenim, posant-nos en contacte amb l’entorn i oferint-nos la possibilitat de relacionar-nos-hi.

 

La vista la podem fer servir de moltes maneres i d’aquí ve el títol d’aquest article. El fet de mirar, no pressuposa intrínsicament el fer de veure i, sense veure, som incapaços de contemplar.

 

Quan tenim els ulls oberts, es pot dir que sempre mirem. La pregunta és: sempre som conscients d’allò que mirem?; quantes vegades, a la nostra societat destarotada, trobem algun conegut pel carrer, que ens passa pel costat i tot i mirar-nos, no ens veu; quantes vegades restem asseguts amb la mirada fixa en el televisor i, quan algú ens pregunta què acaben de dir, som incapaços de respondre-li? Queda clar, doncs, que podem mirar sense veure. Ara bé, de què depèn veure-hi o no?, què és allò que ens impedeix reconèixer les imatges que s’impregnen a la nostra retina? La resposta: la ment.

 

La nostra ment, depenent del seu estat, pot impedir-nos veure. Un dels greus problemes de la societat que ens ha tocat viure, és el protagonisme que la ment ha adquirit, que ens pot arribar a convertir en esclaus del nostre continu de pensaments. Quantes vegades, anant pel carrer, ens adonem de persones que parlen soles? I, sense anar més lluny, quantes vegades ens trobem a nosaltres mateixos tancats en un diàleg intern, per alguna cosa que ens ha passat? Això passa quan la ment s’ha convertit en la protagonista del nostre ésser. Quan la ment està al servei de la totalitat és una eina eficaç que ens permet discernir. Quan la ment esdevé protagonista emmascara la nostra percepció i ens impedeix viure aquí i ara.

 

El nostre cos i, per tant, la nostra vista ens proporciona sempre imatges del present. La nostra ment, però, quan es dispara, ens ancora en culpes, ressentiments o nostàlgies pel passat o en pors pel futur, impedint-nos viure el present. Així, doncs, si en el moment que nosaltres mirem, la nostra ment no està vivint el present, mirarem però no veurem.

 

Si ens adonem que la nostra ment ens governa (hi ha qui diu: no puc parar el cap), ens hem d’esmerçar a fer-la callar, per poder viure. Perquè només vivim plenament quan la nostra ment i el nostre cos viuen el mateix moment històric: ara. Ara és l’únic moment que existeix. Quan aconseguim posar la ment al nostre servei, podem ser conscients de tot allò que ens envolta, mirem i veiem. Quan aprenem a parar la ment a voluntat, aconseguim un pas més en la nostra percepció, ja que som capaços de contemplar, que és veure sense judicar, sense posar etiquetes, sense fer res més que deixar-se penetrar per la bellesa de la creació.

 

Regina Ferrando

15 d’octubre de 2009