UN MÓN LLUMINÓS

 

Ara i aquí, comptem amb tots els ingredients per ser feliços, perquè, doncs, de vegades rodolem en el desànim i ens sentim insatisfets?, perquè permetem que la nostra ànima s’enfangui en la foscor?, perquè ens entossudim a veure-ho tot negre?

 

El nostre món té llum i ombres, nosaltres també. Quan sentim la llum dins nostre, tot s’aclareix però, si tanquem el nostre cor, la llum s’esvaeix i restem condemnats a la foscor. En aquests moments, cal no oblidar que la llum és, que la vegem o no depèn de la nostra actitud davant la vida. Dins nostre roman la font inexhaurible de llum. Hi és sempre. Percebre-la o no, depèn de l’obertura del nostre cor.

 

Per estar connectats a la llum, en un món com el nostre, en el qual rebem contínuament una allau d’estímuls que exerciten la nostra ment lògica, ens cal prendre consciència, també, de les nostres emocions. Les emocions en connecten amb el nostre cos, que és el nostre gran mestre.

 

El cos enregistra meticulosament les emocions, mitjançant bloqueigs que, si no es resolen, acaben per emmalaltir-nos, però que, si es resolen, canvien la nostra vida. La nostra ment, en canvi, colga les vivències no resoltes a l’abisme de l’inconscient, impedint-nos ser feliços. Mentre deixem que la nostra ment ens governi i oblidem el nostre cos viurem condemnats a la insatisfacció.

 

Només quan tenim consciència del cos, som capaços de descobrir els entrebancs que ens impedeixen gaudir plenament del que ja som, sense necessitat de cercar sentir-nos complets amb res de l’exterior. Dins nostre hi és tot: l’oceà de pau i joia immensa. Per connectar-hi ens cal trobar les estones de silenci que ens permetin pouar de la nostra font. La font que ens fa sentir membres d’una única família: la humanitat.

 

Aquesta font roman intacta en el nostre cor, delerosa de ser descoberta. I en fer-ho tastem una felicitat indescriptible que no es troba enlloc més. Així reconeixem la nostra essència i la nostra missió: ser feliços fent feliços aquells que ens envolten.

 

Quan caiem en el desànim, quan ho veiem tot negre, és perquè ens hem desconnectat de la nostra font interior, hem oblidat la nostra missió i restem condemnats a la solitud i a la insatisfacció. Per sortir-ne hem de fer el possible per obrir el nostre cor i, per fer-ho, comptem amb l’ajuda dels altres.

 

Totes aquelles persones que ens envolten en ofereixen la possibilitat de sortir de la nostra presó interior i d’obrir-nos a la vida. Quan maldem perquè la nostra mirada, el nostre somriure, les nostres paraules, els nostres gestos serveixin per ajudar els altres, connectem amb la nostra essència i la recompensa no es fa esperar. I, el més important, quan el nostre cor resta obert, som capaços de canviar el món que ens envolta, fent-lo més humà i més agradable. I així, si tots vivim amb aquest esperit, tard i d’hora, aconseguirem el món lluminós que tots anhelem.

 

Regina Ferrando

24 de setembre de 2009