SOLIDARITAT

 

En aquest món ple de desigualtats, en el qual vivim, aquells que tenim tot el que necessitem per viure i més, tenim el deure de plantejar-nos què podem fer per ajudar els nostres germans més desvalguts.

 

El 20 % del països rics, comptem, aproximadament amb el 80% de la riquesa del món. És a dir, nosaltres podem viure com vivim, perquè el 80% de la humanitat s’ha de repartir el 20% restant dels recursos del planeta, pràcticament les nostres escorrialles.

 

I això és així només per l’accident del naixement. Quina diferència néixer a Catalunya o néixer a l’Índia! Avui ens capfiquem perquè una crisi monetària mundial ens fa trontollar l’economia, però tenim consciència que el 80% de la humanitat està en crisi, des de fa molts anys, a causa del progrés de la nostra minoria? Avui, al nostre planeta, té prou recursos perquè ningú passi fam i, malgrat això molts dels nostres germans moren de fam diàriament.

 

Queda clar que per poder eliminar les desigualtats fa falta un canvi de consciència planetari. És necessari que els nostres governants, davant la crisi actual, es plantegin una economia global, en lloc d’apedaçar les entitats financeres que ens han portat al desastre econòmic.

 

Ja no té sentit mirar un món parcel·lat, on cadascú s’ocupa només de la seva parcel·la, en lloc d’aixecar el cap i fer una mirada global. Si ens sentim membres de la humanitat, que ho som, no n’hem de tenir prou a procurar només per la nostra butxaca i hem de proposar-nos que totes les butxaques del planeta puguin viure dignament.

 

A ningú no se li escapa que, perquè això passi, aquells que més tenim haurem de renunciar a part de la nostra riquesa, en benefici d’aquells que no tenen res. Però la realitat és que, ben repartit, n’hi ha per a tots. Per això, cada vegada que fem una compra compulsiva i innecessària, empesos per una economia de mercat que ens martelleja el cervell incessantment per fer-nos consumir, hauríem de pensar en els nostres germans que fa dies que no mengen, mentre nosaltres fem quatre àpats al dia; que van descalços perquè tenen prioritats més urgents; que si beuen aigua no és precisament transparent i amb les condicions higièniques de la nostra, i així, podríem fer una llista interminable de greuges humanitaris.

 

La solució de l’economia global, segurament, no depèn de les nostres accions individuals, però si cada un de nosaltres es preocupa de què algun dels més desvalguts no passi necessitats, i avui ja en tenim ben a la vora, haurem aconseguit un gran progrés. Estimar és compartir i, aquí i ara, hauríem de començar, com a mínim, a aplicar aquella dita  tan nostrada que diu: “allà on mengen dos, hi mengen tres”. Hem de passar a l’acció, des del llenguatge del cor, aquell que ens fa viure amb plena consciència del lloc que ocupem en el món.

 

Regina Ferrando

23 de juliol de 2009