SOLIDARITAT
En aquest món ple de desigualtats, en el qual vivim, aquells que
tenim tot el que necessitem per viure i més, tenim el deure de plantejar-nos
què podem fer per ajudar els nostres germans més desvalguts.
El 20 % del països rics, comptem, aproximadament amb el 80% de
la riquesa del món. És a dir, nosaltres podem viure com vivim, perquè el 80% de
la humanitat s’ha de repartir el 20% restant dels recursos del planeta,
pràcticament les nostres escorrialles.
I això és així només per l’accident del naixement. Quina
diferència néixer a Catalunya o néixer a l’Índia! Avui ens capfiquem perquè una
crisi monetària mundial ens fa trontollar l’economia, però tenim consciència
que el 80% de la humanitat està en crisi, des de fa molts anys, a causa del
progrés de la nostra minoria? Avui, al nostre planeta, té prou recursos perquè
ningú passi fam i, malgrat això molts dels nostres germans moren de fam
diàriament.
Queda clar que per poder eliminar les desigualtats fa falta un
canvi de consciència planetari. És necessari que els nostres governants, davant
la crisi actual, es plantegin una economia global, en lloc d’apedaçar les
entitats financeres que ens han portat al desastre econòmic.
Ja no té sentit mirar un món parcel·lat, on cadascú s’ocupa només
de la seva parcel·la, en lloc d’aixecar el cap i fer una mirada global. Si ens
sentim membres de la humanitat, que ho som, no n’hem de tenir prou a procurar
només per la nostra butxaca i hem de proposar-nos que totes les butxaques del
planeta puguin viure dignament.
A ningú no se li escapa que, perquè això passi, aquells que més
tenim haurem de renunciar a part de la nostra riquesa, en benefici d’aquells
que no tenen res. Però la realitat és que, ben repartit, n’hi ha per a tots.
Per això, cada vegada que fem una compra compulsiva i innecessària, empesos per
una economia de mercat que ens martelleja el cervell incessantment per fer-nos
consumir, hauríem de pensar en els nostres germans que fa dies que no mengen,
mentre nosaltres fem quatre àpats al dia; que van descalços perquè tenen
prioritats més urgents; que si beuen aigua no és precisament transparent i amb
les condicions higièniques de la nostra, i així, podríem fer una llista
interminable de greuges humanitaris.
La solució de l’economia global, segurament, no depèn de les
nostres accions individuals, però si cada un de nosaltres es preocupa de què
algun dels més desvalguts no passi necessitats, i avui ja en tenim ben a la
vora, haurem aconseguit un gran progrés. Estimar és compartir i, aquí i ara,
hauríem de començar, com a mínim, a aplicar aquella dita tan nostrada que diu: “allà on mengen dos, hi
mengen tres”. Hem de passar a l’acció, des del llenguatge del cor, aquell que
ens fa viure amb plena consciència del lloc que ocupem en el món.
23 de juliol de
2009