LA CONNEXIÓ
Quin brogit la nostra vida de cada dia!, quin anar i venir
constant, sense repòs!, quin allau d’informació que ens arriba sense cap mena
de discriminació!, quantes necessitats supèrflues que ens crea la societat!,
quanta injustícia que ens afebleix!, quanta crispació als nostres carrers!,
quantes mostres de desamor que ens assoten!, quanta incomprensió! Aparentment,
pot semblar que no tenim remei, que el nostre món està condemnat al fracàs més
estrepitós, que serem incapaços de sortir-nos-en i que més val que cadascun es
preocupi per sí mateix i, així, poder anar fent la viu viu.
En el fons, tot això és una conseqüència de la nostra
desconnexió amb la font primordial, cosa que ens fa creure que estem sols i indefensos
davant d’un món perillós i amenaçador.
Tot i així, malgrat tot el que puguem pensar, en el fons del
nostre cor, crema una flama inextingible d’amor que, si som capaços de
vivificar-la, canviarà la nostra existència. Aquest amor que roman en el nostre
cor és la connexió amb l’univers. Des d’ell la nostra percepció del món canvia
i trobem sentit a la vida.
Per enriquir aquesta flama, és indispensable que, dia a dia,
trobem un espai de silenci per reposar prop del nostre cor. No cal fer res ni
dir res, tan sols cercar un indret, lluny del soroll i dels neguits de la vida
quotidiana, per submergir-nos en la seva escalfor i deixar que la seva llum
amari tot el nostre ésser, les nostres bondats i les nostres misèries.
Així, dia rere dia, podrem contactar amb la font d’amor
universal que ens uneix a tot. Ens sentirem membres no tan sols del nostre
entorn reduït, sinó de la humanitat sencera i esdevindrem llum per al món.
Des de l’amor, serem capaços d’acollir tot i tothom des de la
seguretat que tot i tothom forma part de nosaltres mateixos. No hi ha res en el
món que ens sigui aliè i tot forma part de la nostra essència. Així es
desvetllarà una font de perdó, de comprensió i de solidaritat que ens omplirà
de serenor, de confiança, d’optimisme i de reconciliació.
No podem continuar vivint al marge de la nostra essència
veritable, perquè això ens aboca al fracàs, a la insatisfacció i a
Estimar no és un acte voluntari, sinó un estat de la nostra
consciència que s’irradia a tots allò que ens envolta. L’amor no es crea ni es
destrueix, és. Voluntàriament, no podem ni estimar ni deixar d’estimar. L’amor
que apareix i desapareix no era amor, sinó aferrament. Aprenguem, a partir
d’estones de silenci, a reconciliar-nos amb allò que ens nodreix i ens
vivifica, i no deixem que els miratges de la ment enterboleixin la nostra
consciència.
16 de juliol de
2009