LA CONNEXIÓ

 

Quin brogit la nostra vida de cada dia!, quin anar i venir constant, sense repòs!, quin allau d’informació que ens arriba sense cap mena de discriminació!, quantes necessitats supèrflues que ens crea la societat!, quanta injustícia que ens afebleix!, quanta crispació als nostres carrers!, quantes mostres de desamor que ens assoten!, quanta incomprensió! Aparentment, pot semblar que no tenim remei, que el nostre món està condemnat al fracàs més estrepitós, que serem incapaços de sortir-nos-en i que més val que cadascun es preocupi per sí mateix i, així, poder anar fent la viu viu.

 

En el fons, tot això és una conseqüència de la nostra desconnexió amb la font primordial, cosa que ens fa creure que estem sols i indefensos davant d’un món perillós i amenaçador.

 

Tot i així, malgrat tot el que puguem pensar, en el fons del nostre cor, crema una flama inextingible d’amor que, si som capaços de vivificar-la, canviarà la nostra existència. Aquest amor que roman en el nostre cor és la connexió amb l’univers. Des d’ell la nostra percepció del món canvia i trobem sentit a la vida.

 

Per enriquir aquesta flama, és indispensable que, dia a dia, trobem un espai de silenci per reposar prop del nostre cor. No cal fer res ni dir res, tan sols cercar un indret, lluny del soroll i dels neguits de la vida quotidiana, per submergir-nos en la seva escalfor i deixar que la seva llum amari tot el nostre ésser, les nostres bondats i les nostres misèries.

 

Així, dia rere dia, podrem contactar amb la font d’amor universal que ens uneix a tot. Ens sentirem membres no tan sols del nostre entorn reduït, sinó de la humanitat sencera i esdevindrem llum per al món.

 

Des de l’amor, serem capaços d’acollir tot i tothom des de la seguretat que tot i tothom forma part de nosaltres mateixos. No hi ha res en el món que ens sigui aliè i tot forma part de la nostra essència. Així es desvetllarà una font de perdó, de comprensió i de solidaritat que ens omplirà de serenor, de confiança, d’optimisme i de reconciliació.

 

No podem continuar vivint al marge de la nostra essència veritable, perquè això ens aboca al fracàs, a la insatisfacció i a la infelicitat. Només vivint dels de la nostra flama d’amor aconseguirem respectar i ser respectats.

 

Estimar no és un acte voluntari, sinó un estat de la nostra consciència que s’irradia a tots allò que ens envolta. L’amor no es crea ni es destrueix, és. Voluntàriament, no podem ni estimar ni deixar d’estimar. L’amor que apareix i desapareix no era amor, sinó aferrament. Aprenguem, a partir d’estones de silenci, a reconciliar-nos amb allò que ens nodreix i ens vivifica, i no deixem que els miratges de la ment enterboleixin la nostra consciència.

 

Regina Ferrando

16 de juliol de 2009