LA MISSIÓ

 

Tots naixem amb una missió. Descobrir-la constitueix el repte principal de la nostra existència. Naixem innocents i, en el decurs de la vida, rebem la informació necessària per conèixer què hi hem vingut a fer.

 

El naixement, però, és viscut sovint com l’expulsió del paradís i inaugura una col·lecció de vivències desagradables, l’inconscient, que, poc a poc, va enterbolint la nostra visió del món i ens impedeix descobrir amb facilitat la nostra missió.

 

El nostre inconscient va acumulant totes les nostres pors i tots els sentiments de culpa que conformaran una col·lecció de pensaments negatius que, si no hi posem remei, ens desviaran de la nostra missió i ens condemnaran a una vida sense sentit.

 

La vida però, a cada instant ens dóna pistes que, si sabem reconèixer, ens faciliten el nostre progrés. Cada un dels nostres encontres, siguin agradables o desagradables, són oportunitats per avançar. L’únic que ens cal és esmerçar-nos a escollir l’opció correcte que la vida ens ofereix. No hi fa res si, de tant en tant, ens desviem del nostre camí. De ben segur, més endavant trobarem les pistes necessàries per retornar-hi.

 

La nostra missió està sempre relacionada amb la nostra capacitat de ser, més que amb l’ànsia de tenir; amb la nostra capacitat de donar i rebre; amb la nostra connexió amb el corrent d’amor universal que ho abraça tot i ens fa sentir membres d’una única família: la humanitat.

 

Tot allò que estigui relacionat amb acaparar bens materials, no té res a veure amb la nostra missió. Els bens materials són una eina més al nostre abast per sobreviure en la societat que ens ha tocat, però, de cap manera, no són la nostra finalitat.

 

Quan adquirim l’habilitat de no judicar-nos i de perdonar-nos per les nostres febleses i, alhora, som capaços de no judicar i de perdonar els altres, ens obrim a l’amor i som capaços de veure els altres, no com un destorb, sinó com un regal que ens permet gaudir plenament de tots i cadascun del moments que ens toca viure.

 

Si bé és cert que en aquest món nostre se succeeixen un seguit de calamitats, també és cert que les oportunitats són infinites, quan tots aquells que en formem part ens situem en el camí correcte.

 

De ben segur, cadascun de nosaltres des de la nostra individualitat, no som capaços d’acabar amb la pobresa, la guerra o la injustícia. Però no per això, hem de deixar de sembrar llavors d’amor. Si en lloc d’això no fem més que lamentar-nos, l’única cosa que aconseguirem és perpetuar les febleses humanes. La nostra missió es fa fonedissa quan deixem d’estimar, perquè ens incapacita per ser feliços fent feliços aquells que ens envolten. Quan estimem irradiem la nostra llum que, de mica en mica, va amarant tots els racons foscos i, només així, podem canviar el món.

 

Regina Ferrando

9 de juliol de 2009