LA NOSTRA MIRADA

Ens aturem a pensar amb quina mirada contemplem aquells que ens envolten?, els donem l’oportunitat de créixer?, som conscients en tot moment de què tots, sense exclusió, estem en un procés de creixement personal?, o tendim a etiquetar-los per fets del passat, sense tenir en compte que a cada instant som éssers renovats.

L’univers, amb tot el que s’hi mou, està sotmès a un canvi constant, i sovint vertiginós. No hi ha cap dia igual que l’anterior. El nostre cos, els nostres pensaments, les nostres emocions i el nostre camí espiritual són, instant a instant, diferents. Perquè, doncs, ens observem i observem els altres com si res no canviés?

Tenim la mirada paralitzada pels nostres pensaments, pels nostres records, per les nostres emocions, pels nostres judicis producte de situacions que ja no es tornaran a repetir. Això ens dóna una visió de tot com si observéssim un quadre plàstic, en el qual tot és inamovible.

Aquesta mirada es correspon amb el nostre aferrament als esdeveniments, que aparentment ens proporciona seguretat. Per què som tant reticents a acceptar el canvi en les nostres vides, quan aquesta mirada ens condemna a l’immobilisme?

I això ens passa, sobretot, amb les persones que aparentment hauríem de conèixer més: els més propers. Quan mirem la nostra parella, els nostres fills, els nostres parents, els nostres amics, els nostres companys de feina, amb els ulls dels nostres judicis, els arrabassem tota oportunitat de creixement.

Tant nosaltres mateixos com aquells que ens envolten tenim, a cada instant, més informació de la que teníem l’instant anterior. Els nostres cossos, per exemple, estan sotmesos a un canvi constant. La nostra col·lecció de cèl·lules varia, cada segon en perdem una infinitat que són substituïdes per cèl·lules noves a punt d’estrenar. A cada fracció de segon uns éssers humans moren i d’altres inauguren la gran aventura de la vida. Mesurada des de la línia de l’Equador, la terra que ens sustenta gira constantment sobre sí mateixa a una velocitat d’uns 465 metres per segon (27,9 quilòmetres per hora) i, alhora, gira al voltant del sol a 29,5 quilòmetres per segon (1770 quilòmetres per hora). Els dies i les nits se substitueixen sense parar. El sol i la lluna cavalquen incansablement per l’espai.

Totes aquestes evidències haurien de fer canviar la nostra mirada, per acostumar-nos a observar-ho tot i tothom amb ulls nous, a cada instant. La por al canvi, és el nostre principal impediment a fer-ho i aquesta por ens condemna a una visió estàtica del món, visió falsa, per altra banda, que no impedeix que tot canviï. L’única cosa que fa és que nosaltres perdem contacte amb la realitat.

Lliurem-nos, doncs, al canvi sense por. Des de la confiança que el món, malgrat la nostra percepció esbiaixada, progressa vers la llum. Només així, podrem obrir-nos al cabal d’amor universal que ens permetrà veure-ho tot amb ulls acabats d’estrenar.

Regina Ferrando

2 de juliol de 2009