OBJECTIUS

 

Cada una de les nostres accions, hauria d’estar encaminada a la consecució d’un objectiu. Viure sense objectius és una de les principals fonts d’insatisfacció. Quan la nostra vida no té un objectiu concret, ens sentim perduts, buits i fora de lloc.

 

Els objectius poden ser de moltes menes. Avui, ens centrarem en objectius materials i espirituals. Perquè si en la nostra vida hi ha un desequilibri entre la nostra col·lecció d’objectius, en el sentit que els materials predominen per sobre dels espirituals, o a l’inrevés, estem abocats a una vida sense sentit.

 

A l’hora de fixar-nos objectius, no podem obviar cap de les facetes de la nostra naturalesa. Quan la major part dels nostres objectius són materials, vivim abocats a l’exterior, acumulant béns, amistats, relacions, ..., fins adonar-nos que aquests objectius, per sí sols, no ens arriben a satisfer, perquè el que estem fent és acumular dependències. Quan els nostres objectius són només de caràcter espiritual, ens instal·lem en una bombolla que ens aïlla de l’entorn, quan, en realitat, la comunicació plena amb l’exterior és l’escola on es podrà desenvolupar la nostra espiritualitat.

 

El nostre grau de realització personal, depèn de l’equilibri entre la nostra connexió amb la terra i tot allò que ens envolta, i la nostra connexió amb allò que ens transcendeix. Tant és així que, en la mesura que ens connectem i ens reconeixem amb allò que sabem, des del fons de cor, que està per sobre de la nostra comprensió, som més capaços de relacionar-nos amb nosaltres mateixos i amb tot allò que ens envolta. És quan podem reconèixer en l’altre la nostra font de coneixement. És quan descobrim el sentit de totes les coses. És quan som capaços d’alliberar-nos de pors irracionals i d’obrir-nos apassionadament a la vida. És quan els altres deixen de ser un destorb que ens impedeix viure, per esdevenir un regal que acollim amb avidesa. És quan ens convencem que no som res, però que som estimats per un amor que ens depassa.

 

L’experiència de plenitud no s’esdevé mentre romanem tancats en nosaltres mateixos. L’avantsala de la plenitud és l’acceptació i la humilitat. Acceptació de la nostra imperfecció,humilitat per reconèixer la nostra petitesa i no avergonyir-nos-en.

 

El nostre objectiu primordial és ser feliços, fent feliços aquells que ens envolten i, en aquesta donació, trobem l’equilibri entre l’interior i l’exterior. Aleshores, la resta d’objectius passen a un pla temporal i secundari, perquè hem descobert el veritable sentit de la vida.

 

Tenir objectius és, doncs, lícit i necessari. Per saber, però, si els nostres objectius són adequats, hem d’esbrinar dues coses. Primer, si realment ens beneficiarà la seva consecució. Segon, i molt important, assegurar-nos que no perjudicarem ningú. Això ens permetrà no desviar-nos del camí de la realització plena, deixarem de sentir-nos aïllats i ens lliurarem al corrent d’amor apassionat i gratuït.

 

Regina Ferrando

25 de juny de 2009