L’OCEÀ DE PAU INTERIOR

 

M’encanta contemplar el mar en calma, perquè em connecta amb el meu oceà de pau interior. El mar encalmat, aquest munt d’aigua salada i viva, que batega i respira al ritme de l’univers, ens convida a harmonitzar el nostre batec i la nostra respiració per aprofundir en les aigües del nostre esperit.

 

Quan tanquem els ulls, posem l’atenció en la nostra respiració i respirem al ritme de les onades acaronant la sorra, tot el nostre ésser esdevé u amb el mar i el nostre cor comença a bategar al ritme de l’univers.

 

És així que aconseguim bussejar en el nostre oceà de pau interior. Un oceà, amb una pau infinita, format per les gotes de tots els nostres records, de tots els nostres sentiments, de totes les nostres emocions, de totes les nostres vivències.

 

L’objectiu d’aquest busseig és arribar a les profunditats del nostre ésser, allí on habita el no-res, on contactem amb la nostra veritable essència que és l’amor,  incondicional. És allí on ja no hi ha records, ni sentiments, ni emocions, i on flueix, amb tota llibertat, el nostre amor. I és, justament allí, on ens fem u amb l’univers, on el nostre amor esdevé amor universal que compartim amb tota la creació.

 

El camí vers la profunditat absoluta, no sempre és plaent. Si en el decurs del busseig connectem amb algun record desagradable, amb alguna emoció dolorosa, amb algun sentiment de culpa, de sobte les aigües esdevenen turbulentes i sentim la necessitat de fugir i tornar a la superfície. Si en lloc d’això, continuem harmonitzant la nostra respiració amb l’univers, i som persistents en aquesta tasca, aconseguirem traspassar les dificultats i aconseguirem més profunditat. El camí de creixement personal conscient passa, precisament, per la persistència a arribar al fons del fons. La recompensa és la joia sense límits de sentir-se u amb l’univers, amb la natura, amb la resta d’éssers vius.

 

És un camí que transforma la nostra escala de valors, fent-nos adonar d’allò que és important i d’allò que és secundari, allunyant-nos de les falses aparences i dels miratges de la ment. La saviesa infinita roman en aquest amor incondicional que contactem en arribar al fons del nostre oceà de pau interior. Allí tots els misteris ens són revelats, tot el nostre ésser viu la seguretat d’haver tornat a casa. Prenem consciència de la nostra realitat d’éssers eterns, en peregrinatge per una eternitat d’amor, de goig, de benaurança. Tots els problemes desapareixen i sabem que mai no hem deixat de formar part d’un tot indescriptible.

 

Quan la nostra expansió de consciència és reduïda, sentim una terrible soledat. La soledat de qui no es reconeix membre d’una família, de qui ha perdut la connexió amb la font inesgotable d’amor, que roman en un racó del nostre esperit, al fons del fons del nostre oceà de pau interior. L’únic indret que ens fa capaços d’estimar tot i tothom, sense excepcions. L’únic lloc on redescobrim el veritable sentit de la nostra existència.

 

Regina Ferrando

9 d’abril de 2009