EL COS, EINA DE GAUDI I COMUNICACIÓ
La vida és un instant meravellós de l’eternitat. És un parèntesi
de sensacions físiques en un oceà de pau. És una oportunitat de gaudi que
l’univers ens ofereix. I el vehicle d’aquest instant és el cos. Un cos
perfecte, programat per acompanyar-nos eficientment durant tot el trajecte. El
cos és la nostra eina de gaudi i de comunicació. Ens permet prendre consciència
de l’univers que ens envolta, poder-lo veure, sentir, assaborir, tastar i tocar
i, el més important, canviar-lo amb llibertat. El principal escull, en aquest
oasi de meravella, rau en el nivell de desenvolupament de la nostra
consciència.
En els estadis inferiors de consciència, l’ésser humà té, com a
única preocupació, com tot el regne animal, la supervivència i la perpetuació
de l’espècie. En aquests estadis estem més preocupats pel nostre bé personal
que pel bé dels altres. El respecte per l’altre i per l’entorn no forma part,
encara, del nostre bagatge. La llibertat personal, en aquest nivell, pot portar-nos
a malbaratar inconscientment el nostre medi i perjudicar els éssers que ens
envolten. En estadis successius aprenem a conèixer-nos i a conèixer, a
respectar-nos i a respectar, a estimar-nos i a estimar, a comunicar-nos, a
intuir-nos, i la conseqüència última i primordial consisteix a anar més enllà
de nosaltres mateixos, és a dir, a transcendir.
La vida ens ofereix, a cada instant, estímuls per fer aquest
camí progressiu vers l’infinit, vers la felicitat completa. En la mesura del
nostre assossegament i de la nostra pau interior, que s’esdevenen amb el conreu
indispensable de la confiança, que foragita totes les pors i els sentiments de
culpa, serem capaços d’aprofitar els estímuls i ascendir en l’escala d’evolució
de consciència.
El naixement representaria la nostra segregació d’un tot de
plenitud i la vida un camí en el que cerquem incansablement tornar-nos a fondre
amb el tot del qual formem part. Podríem dir, doncs, que la vida és una mena de
joc que l’eternitat ens ofereix per continuar gaudint, això sí, amb el
complement meravellós de les sensacions físiques.
En el decurs de la vida, però, sovint perdem de vista la nostra
veritable naturalesa i el nostre objectiu principal, i vivim el miratge de
l’autosuficiència. És llavors quan vivim la separació, la soledat i,
naturalment, ens sentim infeliços i insatisfets. Ens oblidem d’estimar i
cerquem la satisfacció en la parella, els fills, els amics, les possessions, la
feina, fins que ens adonem que això no té cap sentit, perquè hem confós ser amb
tenir.
Som, per definició, vibracions de l’amor universal i, quan
deixem d’estimar, deixem de ser i res ni ningú no ens satisfà. En la mesura que
redescobrim el nostre objectiu, som capaços de lliurar-nos a la comesa única:
utilitzar la nostra llibertat per ser feliços fent feliços aquells que ens
envolten. Només així, aprenem a respectar i a estimar el nostre cos, el dels
altres éssers vius i el planeta, i la nostra vida llisca per oceans de pau, de
goig, de felicitat.
26 de març de
2009