EL COS, EINA DE GAUDI I COMUNICACIÓ

 

La vida és un instant meravellós de l’eternitat. És un parèntesi de sensacions físiques en un oceà de pau. És una oportunitat de gaudi que l’univers ens ofereix. I el vehicle d’aquest instant és el cos. Un cos perfecte, programat per acompanyar-nos eficientment durant tot el trajecte. El cos és la nostra eina de gaudi i de comunicació. Ens permet prendre consciència de l’univers que ens envolta, poder-lo veure, sentir, assaborir, tastar i tocar i, el més important, canviar-lo amb llibertat. El principal escull, en aquest oasi de meravella, rau en el nivell de desenvolupament de la nostra consciència.

 

En els estadis inferiors de consciència, l’ésser humà té, com a única preocupació, com tot el regne animal, la supervivència i la perpetuació de l’espècie. En aquests estadis estem més preocupats pel nostre bé personal que pel bé dels altres. El respecte per l’altre i per l’entorn no forma part, encara, del nostre bagatge. La llibertat personal, en aquest nivell, pot portar-nos a malbaratar inconscientment el nostre medi i perjudicar els éssers que ens envolten. En estadis successius aprenem a conèixer-nos i a conèixer, a respectar-nos i a respectar, a estimar-nos i a estimar, a comunicar-nos, a intuir-nos, i la conseqüència última i primordial consisteix a anar més enllà de nosaltres mateixos, és a dir, a transcendir.

 

La vida ens ofereix, a cada instant, estímuls per fer aquest camí progressiu vers l’infinit, vers la felicitat completa. En la mesura del nostre assossegament i de la nostra pau interior, que s’esdevenen amb el conreu indispensable de la confiança, que foragita totes les pors i els sentiments de culpa, serem capaços d’aprofitar els estímuls i ascendir en l’escala d’evolució de consciència.

 

El naixement representaria la nostra segregació d’un tot de plenitud i la vida un camí en el que cerquem incansablement tornar-nos a fondre amb el tot del qual formem part. Podríem dir, doncs, que la vida és una mena de joc que l’eternitat ens ofereix per continuar gaudint, això sí, amb el complement meravellós de les sensacions físiques.

 

En el decurs de la vida, però, sovint perdem de vista la nostra veritable naturalesa i el nostre objectiu principal, i vivim el miratge de l’autosuficiència. És llavors quan vivim la separació, la soledat i, naturalment, ens sentim infeliços i insatisfets. Ens oblidem d’estimar i cerquem la satisfacció en la parella, els fills, els amics, les possessions, la feina, fins que ens adonem que això no té cap sentit, perquè hem confós ser amb tenir.

 

Som, per definició, vibracions de l’amor universal i, quan deixem d’estimar, deixem de ser i res ni ningú no ens satisfà. En la mesura que redescobrim el nostre objectiu, som capaços de lliurar-nos a la comesa única: utilitzar la nostra llibertat per ser feliços fent feliços aquells que ens envolten. Només així, aprenem a respectar i a estimar el nostre cos, el dels altres éssers vius i el planeta, i la nostra vida llisca per oceans de pau, de goig, de felicitat.

 

Regina Ferrando

26 de març de 2009