LA SOLITUD DEL CORREDOR DE FONS

 

Sentir-se sol és consubstancial a la naturalesa humana. Naixem sols i morim sols, què ens fa pensar, doncs, que en el trajecte estem acompanyats?

 

En el fons del fons, la relació autènticament íntima és sempre amb un mateix, amb els propis sentiments, amb els propis pensaments, amb les pròpies emocions, amb les pròpies creences i també, perquè no, amb les pròpies mancances. El miratge de la companyia és tan sols això, un miratge. L’altre no pot penetrar mai, per molt que s’ho proposi, dins nostre. Ningú no ens pot conèixer més que nosaltres mateixos i aquesta ja és una tasca difícil d’aconseguir.

 

La vida és una cursa vers la felicitat, on la felicitat no n’és la fita, sinó la manera de córrer. La nostra felicitat depèn no tant de tot allò que ens envolta, sinó únicament i exclusiva de la relació amb nosaltres mateixos, de la quantitat de pau interior que siguem capaços de conrear, de la nostra capacitat per sortir de nosaltres mateixos i dedicar-nos a fer la vida fàcil a aquells que ens envolten, sense esperar res a canvi, i de la gestió adequada de la nostra solitud.

 

En la mesura que ens alliberem de les nostres pors i dels nostres sentiments de culpa, ens deslliurarem de l’esclavatge de les pròpies mancances i serem capaços de compartir, amb serenitat i confiança, la nostra solitud amb la solitud de l’altre. És així com la solitud deixa de ser un problema que ens neguiteja, esdevenint un regal per als altres i permetent-nos entrellucar la felicitat que roman amagada en un racó de la nostra ànima, esperant delerosa a fer-se visible.

 

Hem estat creats per ser éssers lliures i, en la mesura que anem abandonant els llastres que ens esclavitzen, descobrirem la nostra essència. Hauríem de procurar no recolzar-nos en els altres per evitar resoldre els nostres conflictes interns.

 

Si parem atenció, ens adonarem que tota la vida és un procés on la mort i la resurrecció s’esdevenen a cada instant. Mai no tornarem a ser allò que érem ahir, ni allò que érem fa cinc minuts. Massa sovint, però, ens aferrem a persones, a coses, a situacions, evitant així el feixuc exercici de conèixer-nos i acceptar la nostra intimitat.

 

Marxarem d’aquest món amb el mateixa maleta amb la qual arribàrem, l’única diferència rau en la capacitat d’amor que haguem estat capaços d’oferir i en la capacitat d’amor que haguem estat capaços de rebre.

 

La nostra naturalesa essencial és, doncs, l’amor i, només mitjançant el conreu vehement de l’amor, aconseguirem alliberar-nos de tot allò que ens esclavitza i no ens permet realitzar-nos com a éssers humans complets. Si la nostra soledat ens afeixuga, hauríem d’analitzar la relació amb nosaltres mateixos, fins a quin punt ens estimem i ens acceptem tal com som. Si ho fem, ens adonarem que la soledat no depèn de què o qui tinguem al voltant, sinó de la nostra acceptació personal i de la nostra capacitat per mostrar-nos tal com som, amorosament i agosarada.

 

Regina Ferrando

19 de març de 2009