CRISI D’HUMANITAT?

 

Vivim en un món on les vaques ja no poden portar esquelles perquè el “ding dong” ha esdevingut contaminació acústica; on només es poden abonar els conreus de dilluns a dimecres, perquè els visitants del cap de setmana no se sentin contaminats olfactivament; on el toc tradicional dels campanars ens fa perdre la son i no podem resistir que el veí tingui un gall que canti; on s’està legislant que els cavalls no puguin anar pel carrer, perquè fan caca i això molesta els veïns, i que no puguin arrossegar carros o ser traslladats en remolcs perquè no s’estressin.

 

Alhora, en aquest mateix món, estem permetent que milers i milers de persones morin de fam, que milers i milers de persones estiguin per sota del llindar de la pobresa, que un munt de conflictes bèl·lics segueixin segant, dia a dia, milers de vides humanes, mentre els nostres polítics es lliuren a caceres romàntiques i a l’exercici del “i tu més” en lloc de preocupar-se pels problemes reals.

 

Així mateix, podem veure com, pels nostres carrers, augmenta l’agressivitat i el conflicte entre veïns d’una manera esfereïdora, com la intolerància ens fa esdevenir éssers solitaris que es queixen constantment de la seva soledat.

 

I així, mirant-nos el melic, en aquest món cada vegada més estrafolari, passem la vida queixant-nos en petit comitè, sense que això serveixi ni tan sols per calmar la nostra insatisfacció.

 

Podríem, doncs, convenir que estem davant d’una crisi d’humanitat terrible que ens ha fet esdevenir éssers insensibles, irresponsables i solitaris, tancats en les pròpies misèries, mentre esperem que algú, des de fora, ens tregui les castanyes del foc.

 

Mentre ens passem la vida queixant-nos, sense passar a l’acció, no resoldrem la crisi existencial que ens afecta. I, si bé nosaltres en solitari no podem resoldre els grans conflictes mundials, sí que podem humanitzar la nostra vida, humanitzant així el nostre entorn més proper.

 

En la mesura que aconseguim viure amb confiança i assossegament, aconseguirem que la nostra ment estigui cada vegada menys contaminada pels fantasmes que ens impedeixen gaudir, aquí i ara, de totes les coses bones que hi ha a la nostra vida.

 

Si deixem de queixar-nos i de mirar-nos el melic, ens adonarem que al nostre voltant hi ha infinitat d’éssers humans a qui podem portar un xic de felicitat. Ens adonarem que una mirada, una abraçada, un gest amable o un somriure poden fer més bé als altres que una conversa plena de retrets. Ens adonarem que escampar la negativitat que ens arriba, només contribueix a perpetuar la insatisfacció col·lectiva.

 

Trenquem la inèrcia de l’entorn escampant la joia arreu. Siguem agraïts amb tots aquells que la vida ens ha posat al voltant perquè constitueixen el regal més preuat. I, sobretot, no permetem que el desànim enterboleixi la nostra benaurança.

 

Regina Ferrando

12 de març de 2009