CRISI D’HUMANITAT?
Vivim en un món on les vaques ja no poden portar esquelles
perquè el “ding dong” ha esdevingut contaminació acústica; on només es poden
abonar els conreus de dilluns a dimecres, perquè els visitants del cap de
setmana no se sentin contaminats olfactivament; on el toc tradicional dels
campanars ens fa perdre la son i no podem resistir que el veí tingui un gall
que canti; on s’està legislant que els cavalls no puguin anar pel carrer,
perquè fan caca i això molesta els veïns, i que no puguin arrossegar carros o
ser traslladats en remolcs perquè no s’estressin.
Alhora, en aquest mateix món, estem permetent que milers i
milers de persones morin de fam, que milers i milers de persones estiguin per
sota del llindar de la pobresa, que un munt de conflictes bèl·lics segueixin
segant, dia a dia, milers de vides humanes, mentre els nostres polítics es
lliuren a caceres romàntiques i a l’exercici del “i tu més” en lloc de
preocupar-se pels problemes reals.
Així mateix, podem veure com, pels nostres carrers, augmenta
l’agressivitat i el conflicte entre veïns d’una manera esfereïdora, com la
intolerància ens fa esdevenir éssers solitaris que es queixen constantment de
la seva soledat.
I així, mirant-nos el melic, en aquest món cada vegada més
estrafolari, passem la vida queixant-nos en petit comitè, sense que això
serveixi ni tan sols per calmar la nostra insatisfacció.
Podríem, doncs, convenir que estem davant d’una crisi
d’humanitat terrible que ens ha fet esdevenir éssers insensibles, irresponsables
i solitaris, tancats en les pròpies misèries, mentre esperem que algú, des de
fora, ens tregui les castanyes del foc.
Mentre ens passem la vida queixant-nos, sense passar a l’acció,
no resoldrem la crisi existencial que ens afecta. I, si bé nosaltres en
solitari no podem resoldre els grans conflictes mundials, sí que podem
humanitzar la nostra vida, humanitzant així el nostre entorn més proper.
En la mesura que aconseguim viure amb confiança i assossegament,
aconseguirem que la nostra ment estigui cada vegada menys contaminada pels
fantasmes que ens impedeixen gaudir, aquí i ara, de totes les coses bones que
hi ha a la nostra vida.
Si deixem de queixar-nos i de mirar-nos el melic, ens adonarem
que al nostre voltant hi ha infinitat d’éssers humans a qui podem portar un xic
de felicitat. Ens adonarem que una mirada, una abraçada, un gest amable o un
somriure poden fer més bé als altres que una conversa plena de retrets. Ens
adonarem que escampar la negativitat que ens arriba, només contribueix a
perpetuar la insatisfacció col·lectiva.
Trenquem la inèrcia de l’entorn escampant la joia arreu. Siguem
agraïts amb tots aquells que la vida ens ha posat al voltant perquè
constitueixen el regal més preuat. I, sobretot, no permetem que el desànim
enterboleixi la nostra benaurança.
12 de març de
2009