HEM CONTRIBUÏT A LA CRISI?

 

Els mitjans de comunicació ens parlen contínuament de la gran crisi econòmica que ha irromput en el nostre món. De mica en mica, anem sentint la crisi més a la vora, quan ens assabentem que algun conegut ha quedat sense feina, o que l’empresa li va malament, o que se li fa impossible pagar una hipoteca que ha crescut per sobre de les seves possibilitats.

 

Si anem més a fons, podem arribar a la conclusió que la situació actual fa molts anys que s’està gestant i que hem assistit a aquesta gestació sense voler prendre consciència de la realitat. Ja fa anys que els habitants dels països rics vivim una abundància insultant, si tenim en compte els nostres germans dels països pobres. Hem gastat el que teníem i el que no teníem, gràcies a les entitats bancàries que ens donaven tot allò que desitjaven, a uns interessos variables que, en el moment que s’han apujat, ens han deixat a tots contra les cordes.

 

Alhora, uns quants eixerits s’han empescat la manera de fer-se immensament rics fent trontollar el sistema econòmic mundial. A hores d’ara, no conec que a cap d’aquests espavilats se’ls hagi condemnat per les seves maniobres o que se’ls hagin fet retornar els diners estafats.

 

Davant de la situació d’inestabilitat creada, hi ha una visió positiva i esperançadora, i és que aquells que, des de la instauració de l’euro, ens han apujat tots els productes necessaris, d’una manera escandalosa, hauran de revisar els preus, si no volen perdre la clientela. Perquè els clients, això sí, hem pres consciència de com ens han estafat i ja no estem disposats a seguir-los el joc. Molts estem disposats a aprendre a viure d’acord amb les nostres possibilitats i a no estirar més el braç que la màniga. I, sobretot, a abstenir-nos de comprar a preus inflats. Si deixem de consumir a preus abusius, els comerciants no tindran altre remei que posar preus raonables.

 

Si durant tants anys no haguéssim comprat habitatges, cotxes o aliments a preus desorbitats, malgrat que els bancs ens facilitessin els diners, els comerciants no haurien apujat els preus fins a límits vergonyants. La regulació del mercat depèn de la nostra cura i exigència a l’hora de consumir. Si abans de l’euro un cafè a qualsevol bar valia, a molt estirar, 100 pessetes, com és possible que haguem consentit, d’un dia per altre, pagar-ne 166 pel mateix producte? I aquesta regla de tres podem aplicar-la a la totalitat de productes del mercat

 

Si aquesta crisi serveix per fer-nos consumidors responsables, sigui benvinguda. Com més siguem els que no estiguem disposats a permetre que abusin de nosaltres i a abstenir-nos de comprar a preus inflats, contemplarem amb joia com els comerciants es posen a to i deixen d’utilitzar la llei de l’embut a l’hora de posar preus als seus productes.

 

Créixer també significa fer-se càrrec de la responsabilitat que ens pertoca per aconseguir que la nostra societat sigui més justa, més feliç i més solidària.

 

Regina Ferrando

5 de març de 2009