PARÀLISI COL·LECTIVA

 

Una de les característiques principals de la nostra societat és una mena de paràlisi col·lectiva que ens impedeix reaccionar a estímuls que haurien fet saltar, sense anar més lluny, a la generació dels nostres avis. Permetem, sense cap mena de reacció evident que, poc a poc, vagin coartant la nostra llibertat, això sí, amb l’argument políticament correcte de que és en benefici del bé comú.

 

Per exemple, si el tabac és tant dolent com diuen, que ho és, perquè en lloc de prohibir-ne la venda, només es penalitza el consum? Potser perquè la venda del tabac proporciona molts recursos a l’estat i la prohibició del consum, per aquella manca de reacció de la societat, no representa cap problema? Un altre exemple, si la velocitat dels cotxes és un problema, perquè no es legisla que els cotxes surtin de fàbrica amb la velocitat limitada, en lloc de coartar la llibertat dels conductors? Potser perquè la indústria automobilística té un gran poder a l’hora d’organitzar reivindicacions i els usuaris finals ens queixem molt però no fem res més?

 

Els nostres avis organitzaven vagues de tramvies per la pujada dels bitllets. Nosaltres contemplem com els preus de tot s’han apujat una barbaritat, des de la instauració de l’euro, i continuem consumint, queixant-nos molt, això sí, però res més.

 

Podríem posar molts exemples d’aquesta manca de reacció de la nostra societat i de com els polítics s’aprofiten d’aquesta circumstància per legislar fins l’absurd, mentre nosaltres com un ramat modèlic anem complint, amb resignació, allò que ens manen sense exigir-los coherència.

 

Ens hauria de començar a preocupar la manca de connexió de les accions polítiques amb els problemes reals de la societat, mentre, a nivell individual, els éssers humans d’occident veuen com, dia a dia, se’ls limita la llibertat, en algunes ocasions, fins a l’absurd.

 

És lògic que, davant d’una vaga dels jutges denunciant la manca de recursos de l’administració de justícia, vaga tan discutible com vulgueu, no tinc intenció d’entrar-hi, la resposta del Ministre de Justícia sigui que faran una llei per regular que els jutges puguin fer o no fer vaga, en lloc de preocupar-se per posar remei a les mancances que els lletrats denuncien?

 

De la mateixa manera que és bo que a nivell individual maldem per ser cada dia persones millors que amb el seu exemple van millorant el seu entorn, potser és hora d’aixecar-se de la letargia, espolsar-se la paràlisi col·lectiva i començar a opinar obertament, exigint als polítics que es preocupin dels problemes reals de la societat.

 

Ens ha tocat viure en un entorn on la imatge es valora més que el contingut. En la mesura que l’autenticitat passi a formar part de la nostra vida, contribuirem eficaçment en la millora de la nostra societat i aconseguirem un món més just.

 

Regina Ferrando

26 de febrer de 2009