EL SOMRIURE COM A REACTIU
Sempre m’ha sobtat la manera que tenim alguns humans de parlar
de les coses serioses, revestint la nostra expressivitat d’un dramatisme que,
sovint, fa que les coses serioses semblin insuportables.
Si hi parem atenció, ens adonarem que destinem el nostre rostre
amable i somrient només a les estones de lleure i, quan parlem de feina, de
coses importants o hem d’alliçonar els nostres fills, ens disfressem amb el
rictus de la serietat que no permet ni la més lleugera elevació de les
comissures dels llavis. Tots i així, tots agraïm que ens atenguin amb un
somriure al rostre. Això fa que ens sentim acollits, confiats i segurs.
L’expressió de la cara determina una reacció silenciosa en la
persona que l’observa. Així, si ens dirigim a algú amb un somriure haurem fet
una gran aportació perquè l’encontre sigui gratificant. Si ho fem seriosos,
podem fer que l’altre se senti insegur i el resultat de l’encontre no sigui el
més desitjable.
Si tenim en compte que l’altre necessita només un minut per
fer-se una imatge de nosaltres mateixos, conclourem que és molt important que
aquesta primera imatge sigui el més agradable possible. Dirigir-se als altres
amb un somriure és, doncs, una clau que obre moltes portes.
A ningú no li agrada estar al costat d’una persona malhumorada,
trista o sorruda, a nosaltres tampoc. Així, cal que prediquem amb l’exemple i
practiquem l’exercici muscular imprescindible per fer el nostre rostre
agradable a aquells que ens envolten.
Alhora, de la mateixa manera que la necessitat crea l’òrgan,
estic convençuda que l’òrgan crea
Fem que el nostre rostre somrient sigui la nostra expressió
natural. Tot, absolutament tot, tingui la gravetat que tingui, es pot dir amb
un somriure als llavis, sobretot si desitgem que l’altre se senti acollit i
segur.
Mostrar un somriure quan estem tristos és un dels actes d’amor
més sublims, perquè significa la renúncia al propi dolor, en benefici del benestar
de l’altre. Quantes vegades no fem pagar a aquells a qui tenim més confiança la
nostra foscor interior!
Llencem a les escombraries el nostre rostre seriós i dramàtic i
vestim-nos amb el somriure més lluminós, més acollidor, més amorós i més gratificant.
19 de febrer de
2009