EL SOMRIURE COM A REACTIU

 

Sempre m’ha sobtat la manera que tenim alguns humans de parlar de les coses serioses, revestint la nostra expressivitat d’un dramatisme que, sovint, fa que les coses serioses semblin insuportables.

 

Si hi parem atenció, ens adonarem que destinem el nostre rostre amable i somrient només a les estones de lleure i, quan parlem de feina, de coses importants o hem d’alliçonar els nostres fills, ens disfressem amb el rictus de la serietat que no permet ni la més lleugera elevació de les comissures dels llavis. Tots i així, tots agraïm que ens atenguin amb un somriure al rostre. Això fa que ens sentim acollits, confiats i segurs.

 

L’expressió de la cara determina una reacció silenciosa en la persona que l’observa. Així, si ens dirigim a algú amb un somriure haurem fet una gran aportació perquè l’encontre sigui gratificant. Si ho fem seriosos, podem fer que l’altre se senti insegur i el resultat de l’encontre no sigui el més desitjable.

 

Si tenim en compte que l’altre necessita només un minut per fer-se una imatge de nosaltres mateixos, conclourem que és molt important que aquesta primera imatge sigui el més agradable possible. Dirigir-se als altres amb un somriure és, doncs, una clau que obre moltes portes.

 

A ningú no li agrada estar al costat d’una persona malhumorada, trista o sorruda, a nosaltres tampoc. Així, cal que prediquem amb l’exemple i practiquem l’exercici muscular imprescindible per fer el nostre rostre agradable a aquells que ens envolten.

 

Alhora, de la mateixa manera que la necessitat crea l’òrgan, estic convençuda que l’òrgan crea la necessitat. Així, si ens entossudim a mostrar-nos somrients, aconseguirem que interiorment també ens sentim alegres i satisfets. No oblidem que el rostre és l’espill de l’ànima i, si ens adonem que som persones massa serioses en les nostres relacions, és possible que la nostra ànima resti presonera de l’engany i no ens permeti ser agraïts.

 

Fem que el nostre rostre somrient sigui la nostra expressió natural. Tot, absolutament tot, tingui la gravetat que tingui, es pot dir amb un somriure als llavis, sobretot si desitgem que l’altre se senti acollit i segur.

 

Mostrar un somriure quan estem tristos és un dels actes d’amor més sublims, perquè significa la renúncia al propi dolor, en benefici del benestar de l’altre. Quantes vegades no fem pagar a aquells a qui tenim més confiança la nostra foscor interior!

 

Llencem a les escombraries el nostre rostre seriós i dramàtic i vestim-nos amb el somriure més lluminós, més acollidor, més amorós i més gratificant.

 

Regina Ferrando

19 de febrer de 2009