NOMÉS ESTEM DE PAS

 

Tots estem de visita aquí i ara. Només estem de pas. Hem vingut a observar, aprendre, créixer, estimar i tornar a casa. Antiga dita dels aborígens australians.

 

El camí de creixement personal, que tots fem des del naixement a la mort, consisteix a anar fent conscient el nostre objectiu vital. Des que comencem a fer preguntes fins que marxem, conscientment o inconscient, cerquem una raó de viure. Aquesta recerca té com objectiu la recuperació del paradís perdut. En el nostre interior, hi ha el record d’una felicitat sense límits que, nosaltres, maldem per retrobar.

 

Molts de nosaltres passem part de la nostra vida cercant aquesta felicitat en el nostre entorn, en uns pares que ens estimin, en uns amics lleials, en una parella fidel, en uns fills impecables, en una feina de prestigi, en una casa de cinema, en un cotxe de luxe... fins que aquests objectius substitueixen l’objectiu veritable. És llavors quan la nostra vida deixa de tenir sentit i ens preguntem si el camí que seguim és el correcte.

 

Quan els nostres objectius d’adolescència s’han acomplert, i encara ens sentim buits, és quan poden descobrir el camí escaient i fer-nos conscients de la nostra fita principal. És, aleshores, quan prenem consciència que aquesta vida és una escola on hem vingut a aprendre a desaferrar-nos de tot i de tothom i a cercar en el nostre interior la font de saviesa inesgotable.

 

La nostra felicitat no depèn de l’acumulació de possessions, de diners, d’amics, de coneixements, sinó de la quantitat de donacions d’amor i de respecte que siguem capaços d’oferir. Ens sentim feliços i satisfets, quan deixem de mirar-nos el melic i comencem a tenir un únic objectiu: fer feliços els altres. 

 

L’objectiu és tornar a casa havent omplert el nostre entorn més proper d’amor. Quan som conscients d’això, tots els nostres objectius materials primaris deixen de tenir sentit i dediquem la nostra vida als altres. Hem pres consciència de la nostra essència infinita i eterna i de la temporalitat d’aquest món. Comprenem que el naixement i la mort estan situats a la mateixa porta que ens du de retorn a la llar veritable.

 

És aleshores quan ens dediquem a observar, aprendre, créixer i estimar, perquè ens hem adonat que tot això ens connecta amb el nostre benestar íntim, amb la nostra felicitat ancestral, amb la nostra veritable essència, que roman adormida en el llac profund de la nostra pau interior.

 

Malgrat el món sorollós en què vivim, que ens obliga a una activitat gairebé frenètica per sobreviure, si volem ser feliços, no podem descuidar el nostre camí interior. Hem de conrear-lo una estona cada dia, per poder estar en contacte amb tot allò que anhelem. Si ho fem així, tard o d’hora, rebrem la gran recompensa: tornar a ser immensament feliços i, des d’aquesta felicitat, ser un regal per als que ens envolten.

 

Regina Ferrando

12 de febrer de 2009