QUE ELS ARBRES NO ENS IMPEDEIXIN VEURE EL BOSC

 

Els mitjans de comunicació, en els darrers dies, en posen al corrent del conflicte bèl·lic de la franja de Gasa. Les imatges, corprenedores, mostren la incapacitat dels humans, en ple segle XXI, de dialogar, tot i la pèrdua de vides que això comporta. Alhora, no podem oblidar, tot i que els mitjans de comunicació no ho esmentin, que en el món actual coexisteixen set guerres a gran escala, conflictes que avui són causa de més de 1000 víctimes mortals a l’any, que són: la guerra civil de Sri Lanka, la guerra de Kivu (al Congo), la guerra de l’Afganistan, el conflicte de Darfur (al Sudan), la guerra d’Iraq, la de Somàlia i la guerra contra el narcotràfic a Mèxic. A aquest horror, hi hem d’afegir vint-i-vuit conflictes més, a menor escala, encara vius, que dia a dia van engruixint la xifra d’éssers humans que perden la vida a causa de la incapacitat de diàleg dels seus governants. A aquells que vulgueu tenir més dades, us aconsello entrar a Internet, on podreu trobar molta informació sobre aquest terrible tema a la pàgina de Wikipedia, actualitzada el 13 de gener de 2008:  “http://es.wikipedia.org/wiki/Anexo:Guerras_y_conflictos_actuales”,.

 

Després d’aquesta visió global dels conflictes del nostre món, no podem més que concloure que als éssers humans en toca recórrer, encara, un llarg camí per arribar a ser allò que tots, des de la individualitat, desitgem. Aquesta mirada a nivell mundial hauria de conscienciar-nos de la importància de l’aportació individual en la nostra vida quotidiana.

 

La violència és consubstancial als éssers humans que no han resolt els seus conflictes primaris relatius al instint de supervivència i al de perpetuació de l’espècie. Cada un de nosaltres, des de la seva sinceritat interna, pot descobrir en les seves paraules, pensaments o actes, o en els de les persones del seu entorn, trets violents que, sense arribar a causar la mort de ningú, engendren climes adversos que no faciliten ni la convivència ni l’intercanvi civilitzat d’idees.

 

La convivència, fins i tot a les petites viles, està tenyida per una crispació constant que fa que ataquem i desautoritzem aquelles opinions que no compartim, sense fer el més mínim esforç per intentar entendre-les. Això fa que el diàleg sigui, la majoria de vegades, impossible i, per tant, inexistent.

 

Si tenim en compte allò que hem dit tantes vegades de què ningú no està en possessió de la veritat absoluta, ans el contrari, cadascun de nosaltres en posseeix un fragment, que només esdevindrà objectiu quan siguem capaços de complementar-lo amb la veritat dels altres, podrem concloure que necessitem, tots, adquirir la capacitat d’escoltar sense judicar. La resolució dels conflictes s’esdevindrà quan tots, sense excepció, siguem capaços de sentir-nos membres d’una única família, la humanitat, i ens relacionem amb nosaltres mateixos i amb els altres des de la responsabilitat i el respecte. Podem arribar a pensar que aquesta és una visió reduccionista dels conflictes, però la veritat és que només serem capaços de canviar l’ordre mundial des del canvi profund de cada una de les persones que en formem part. Òbviament, podem continuar discutint o podem posar fil a l’agulla.

 

Regina Ferrando

22 de gener de 2009