QUE ELS ARBRES NO ENS IMPEDEIXIN VEURE EL BOSC
Els mitjans de comunicació, en els darrers dies, en posen al
corrent del conflicte bèl·lic de la franja de Gasa. Les imatges, corprenedores,
mostren la incapacitat dels humans, en ple segle XXI, de dialogar, tot i la
pèrdua de vides que això comporta. Alhora, no podem oblidar, tot i que els
mitjans de comunicació no ho esmentin, que en el món actual coexisteixen set
guerres a gran escala, conflictes que avui són causa de més de 1000 víctimes
mortals a l’any, que són: la guerra civil de Sri Lanka, la guerra de Kivu (al
Congo), la guerra de l’Afganistan, el conflicte de Darfur (al Sudan), la guerra
d’Iraq,
Després d’aquesta visió global dels conflictes del nostre món,
no podem més que concloure que als éssers humans en toca recórrer, encara, un
llarg camí per arribar a ser allò que tots, des de la individualitat, desitgem.
Aquesta mirada a nivell mundial hauria de conscienciar-nos de la importància de
l’aportació individual en la nostra vida quotidiana.
La violència és consubstancial als éssers humans que no han
resolt els seus conflictes primaris relatius al instint de supervivència i al
de perpetuació de l’espècie. Cada un de nosaltres, des de la seva sinceritat
interna, pot descobrir en les seves paraules, pensaments o actes, o en els de
les persones del seu entorn, trets violents que, sense arribar a causar la mort
de ningú, engendren climes adversos que no faciliten ni la convivència ni
l’intercanvi civilitzat d’idees.
La convivència, fins i tot a les petites viles, està tenyida per
una crispació constant que fa que ataquem i desautoritzem aquelles opinions que
no compartim, sense fer el més mínim esforç per intentar entendre-les. Això fa
que el diàleg sigui, la majoria de vegades, impossible i, per tant, inexistent.
Si tenim en compte allò que hem dit tantes vegades de què ningú
no està en possessió de la veritat absoluta, ans el contrari, cadascun de
nosaltres en posseeix un fragment, que només esdevindrà objectiu quan siguem capaços
de complementar-lo amb la veritat dels altres, podrem concloure que necessitem,
tots, adquirir la capacitat d’escoltar sense judicar. La resolució dels
conflictes s’esdevindrà quan tots, sense excepció, siguem capaços de sentir-nos
membres d’una única família, la humanitat, i ens relacionem amb nosaltres
mateixos i amb els altres des de la responsabilitat i el respecte. Podem
arribar a pensar que aquesta és una visió reduccionista dels conflictes, però
la veritat és que només serem capaços de canviar l’ordre mundial des del canvi
profund de cada una de les persones que en formem part. Òbviament, podem
continuar discutint o podem posar fil a l’agulla.
22 de gener de
2009