L’ART DE RECOMENÇAR
Tots aquells que, en algun moment de la vida, hem fet
servir un ordinador, sabem que és una eina molt eficaç a l’hora d’obtenir
informació ràpida de qualsevol cosa. Amb uns programes, relativament senzills
d’utilitzar, es poden fer un grapat de coses. A més l’ordinador esdevé un
magatzem d’informació personal. Adreces d’amics i coneguts, fotografies,
textos, etc.
També sabem, però, que en qualsevol moment, per un caprici
de l’atzar quina causa molt sovint desconeixem, l’ordinador que tenim es mor,
emportant-se tota la informació acumulada en el decurs del temps. Aquest és un
moment difícil de viure, perquè de sobte ens sentim despullats i orfes d’una
informació que ja ens havia esdevingut imprescindible. Això, en el pitjor dels
casos que és quan la informació és irrecuperable, ens obliga a recomençar de
zero la nostra col·lecció.
La nostra capacitat de salvar situacions com la que acabo
de descriure, ens donarà una visió objectiva de la nostra facilitat per adaptar-nos
als canvis que ens obliguen a recomençar de bell nou sense que la memòria
històrica ens serveixi de gran cosa.
Recomençar de zero precisa d’entrada una gran dosi de
confiança en el procés de la vida, que ens permeti no sentir-nos massa incòmodes
davant de qualsevol situació de canvi sobtat.
La pèrdua de qualsevol cosa comporta sempre un procés de
dol, que serà més o menys suportable i més o menys durador, depenent de la
importància que nosaltres donem a la pèrdua.
Vivim processos de dol no només per la pèrdua d’éssers
estimats, sinó amb la pèrdua de qualsevol cosa que, de sobte o lentament,
desapareix. Així, cada dia podem viure el dol del dia anterior perdut, de la
feina perduda, de l’amic absent, del moment que mai no tornarà, dels dies feliços
viscuts, de l’experiència innecessària. Tota la nostra vida és, doncs, una
col·lecció d’adéus viscuts amb més o menys encert.
Si som capaços d’observar-nos des de fora, sense la
participació dels nostres sentiments i de les nostres emocions, ens adonarem
que tots i cadascun de nosaltres (ningú se’n salva), marxarem d’aquesta vida de
la mateixa manera com hi hem arribat, sense cap certesa absoluta, sense res a
les butxaques. L’única cosa que té sentit, doncs, és la vivència plena de cada
moment. Ni allò que hem perdut ni allò que encara ha d’arribar, no serveix de
ben res si no som capaços de viure intensament l’instant convertint-lo en un
moment feliç.
Cada inici representa irremissiblement una pèrdua i la
consciència plena en aquest fet ens permetrà viure cada instant com si fos el
darrer. Perquè, no ens enganyem, cada instant de la nostra vida és únic i
irrepetible, i la nostra felicitat depèn de la nostra capacitat de viure’l des
de l’amor, la serenitat i la confiança.
Regina Ferrando
20 de novembre de 2008