ADAPTACIÓ ALS CANVIS
Enguany la neu, la pluja, el fred, les
castanyes i els panellets ens han anunciat, més que una tardor pregona, l’inici
inesperat de l’hivern que la succeeix. Sembla que la meteorologia es va
instal·lant en els canvis bruscos més que en les progressions suaus a les que
la nostra geografia ens tenia acostumats.
Si fa uns anys, la primavera i la tardor,
com a temps de canvi i d’adaptació de la calor de l’estiu al fred de l’hivern i
viceversa, ocupaven dins l’any el temps suficient perquè nosaltres, membres del
col·lectiu d’éssers vius, poguéssim adaptar-nos harmoniosament als canvis de
temps; actualment, ens veiem obligats a fer un salt brusc al qual no estem
acostumats i que fa uns quants anys ens agafa per sorpresa.
Aquest fet, unit al d’una societat que
conviu amb l’estrès de forma continuada, és un brou de cultiu perniciós que,
cada vegada més, afecta la nostra salut en tots els seus àmbits.
L’ésser humà, per definició, busca
recolzaments i això fa que, per norma general, sigui reticent als canvis. Ara
bé, l’ésser humà del segle XXI i d’occident, vist el decurs dels esdeveniments,
no té més remei que aprendre a adaptar-se, cada vegada amb més rapidesa, als
canvis de tota mena que se succeeixen a una velocitat vertiginosa.
Si comparem els canvis que va poder
observar la generació dels nostres avis amb els que ha observat la nostra, ens
adonarem que mai com en els darrers vint anys, la societat ha experimentat
tants canvis i tant ràpids. Si els nostres avis tornessin, de ben segur, ens
dirien que ens hem tornat completament bojos.
Per produir canvis en les formes de
conducta de l’ésser humà, cal respectar el factor temps. No ens resulta fàcil
aconseguir canviar amb la rapidesa que molts de nosaltres voldríem. Per això,
la velocitat creixent dels canvis socials i de les formes de conducta, ens
produeix uns nivells d’estrès que, sovint, sobrepassen la nostra capacitat poc
desenvolupada d’adaptació a les novetats.
Conscients de totes aquestes circumstàncies
que, per molt que ens hi entossudíssim, no podríem evitar; precisem l’estat
d’alerta necessari per mantenir un nivell de consciència que ens permeti
adaptar-nos amb la màxima facilitat a tots els canvis que ens escometen, sigui
meteorològics, socials, científics o polítics.
Per facilitar aquesta adaptació cal que
cerquem un temps diari per calmar la nostra ment i recarregar el nostre cos.
Sense un mínim, imprescindible, de pau interior, la nostra vida es pot
convertir en una catàstrofe constant. Des de la pau interior, que arriba amb la
calma de la ment i el relaxament del cos, som capaços d’entrellucar la llum que
s’amaga darrere de qualsevol canvi o contrarietat. Només cal, uns minuts cada
dia, despenjar-se de l’activitat frenètica per capbussar-se en les profunditats
de l’ànima on la nostra consciència s’expandeix.
Regina Ferrando
6 de novembre de 2008