ADAPTACIÓ ALS CANVIS

 

Enguany la neu, la pluja, el fred, les castanyes i els panellets ens han anunciat, més que una tardor pregona, l’inici inesperat de l’hivern que la succeeix. Sembla que la meteorologia es va instal·lant en els canvis bruscos més que en les progressions suaus a les que la nostra geografia ens tenia acostumats.

 

Si fa uns anys, la primavera i la tardor, com a temps de canvi i d’adaptació de la calor de l’estiu al fred de l’hivern i viceversa, ocupaven dins l’any el temps suficient perquè nosaltres, membres del col·lectiu d’éssers vius, poguéssim adaptar-nos harmoniosament als canvis de temps; actualment, ens veiem obligats a fer un salt brusc al qual no estem acostumats i que fa uns quants anys ens agafa per sorpresa.

 

Aquest fet, unit al d’una societat que conviu amb l’estrès de forma continuada, és un brou de cultiu perniciós que, cada vegada més, afecta la nostra salut en tots els seus àmbits.

 

L’ésser humà, per definició, busca recolzaments i això fa que, per norma general, sigui reticent als canvis. Ara bé, l’ésser humà del segle XXI i d’occident, vist el decurs dels esdeveniments, no té més remei que aprendre a adaptar-se, cada vegada amb més rapidesa, als canvis de tota mena que se succeeixen a una velocitat vertiginosa.

 

Si comparem els canvis que va poder observar la generació dels nostres avis amb els que ha observat la nostra, ens adonarem que mai com en els darrers vint anys, la societat ha experimentat tants canvis i tant ràpids. Si els nostres avis tornessin, de ben segur, ens dirien que ens hem tornat completament bojos.

 

Per produir canvis en les formes de conducta de l’ésser humà, cal respectar el factor temps. No ens resulta fàcil aconseguir canviar amb la rapidesa que molts de nosaltres voldríem. Per això, la velocitat creixent dels canvis socials i de les formes de conducta, ens produeix uns nivells d’estrès que, sovint, sobrepassen la nostra capacitat poc desenvolupada d’adaptació a les novetats.

 

Conscients de totes aquestes circumstàncies que, per molt que ens hi entossudíssim, no podríem evitar; precisem l’estat d’alerta necessari per mantenir un nivell de consciència que ens permeti adaptar-nos amb la màxima facilitat a tots els canvis que ens escometen, sigui meteorològics, socials, científics o polítics.

 

Per facilitar aquesta adaptació cal que cerquem un temps diari per calmar la nostra ment i recarregar el nostre cos. Sense un mínim, imprescindible, de pau interior, la nostra vida es pot convertir en una catàstrofe constant. Des de la pau interior, que arriba amb la calma de la ment i el relaxament del cos, som capaços d’entrellucar la llum que s’amaga darrere de qualsevol canvi o contrarietat. Només cal, uns minuts cada dia, despenjar-se de l’activitat frenètica per capbussar-se en les profunditats de l’ànima on la nostra consciència s’expandeix.

 

Regina Ferrando

6 de novembre de 2008