ELS RETROBAMENTS

 

Els retrobaments, en el decurs dels anys, ens mostren canvis que serien imperceptibles sense aquesta referència. Quan ens retrobem amb algú, que fa temps que no veiem, la vida ens ofereix la possibilitat d’observar-nos i d’observar l’altre i, naturalment, extraure’n conclusions i ensenyaments.

 

Els canvis en la nostra manera de ser, de pensar i de moure’ns són difícils de constatar sense la referència de l’altre. En el moment de l’encontre, l’altre desperta en nosaltres la memòria cel·lular de la darrera vegada que ens havíem trobat. Això propicia en ambdós una visió precisa dels canvis que s’han esdevingut mútuament.

 

Els encontres entre amics, que no es veuen sovint, dóna aquesta perspectiva, perquè, per un a banda, hom té la sensació d’haver-se vist fa cinc minuts, però de l’altra, les diferències són més constatables que entre aquells que es veuen més sovint.

 

Això passa molt amb els fills. Els pares, que els veuen cada dia, no tenen una percepció clara del seu creixement. Els altres, però, que fa temps que no els han vist, s’adonen clarament si han fet una estirada o si s’han fet grans. 

 

Maldem, doncs, per retrobar persones que ens han acompanyat durant períodes de la nostra vida, no tant sols perquè mostrar-nos els progressos comuns, sinó també pel goig del retrobament.

 

La nostra vida diària ens allunya sovint del conreu de relacions que ens fan bé. Massa sovint, ens adonem que hi ha persones, amb qui ens plau passar una estona, i que no hem vist de fa segles.

 

Hauríem de maldar per incloure a l’agenda, de tant en tant, aquell encontre amical i lúdic que sabem ens fa tant de bé. Encabir-ho per força, si cal, perquè representa una dosi extraordinària d’oxigen i benestar per a la nostra salut.

 

Quan els puntals de la societat trontollen, quan sembla que totes les notícies que ens arriben són negatives, quan ens venen els primers pensaments negatius al cap, apressem-nos a quedar amb algú, que ens ha fet bé i que fa temps que no veiem, això ens permetrà celebrar l’encontre i constatar que les coses bones són, si voleu, imperceptibles, però existeixen.

 

En una societat, en què la soledat és una de les situacions cada vegada més freqüent; en què la comunicació sovint es redueix a una estona davant de l’ordinador parlant amb qui sap en un xat; en què anem de casa a la feina i de la feina a casa perquè no ens queda massa temps per a res més; en què l’única relació humana, al marge dels companys de treball, es redueix a la parella i als fills; hauríem, malgrat la mandra que ens pugui fer, de continuar conreant aquelles relacions humanes que ens satisfan i ens fan créixer, augmentant així la nostra capacitat de ser feliços.

 

Regina Ferrando

16 d’octubre de 2008