DEMÀ ÉS MASSA TARD
Un dels principals entrebancs per al nostre
creixement personal és el reguitzell de coses que deixem per a demà. Massa
sovint, les coses urgents desbanquen les coses importants. Ens deixem endur per
qüestions superficials i, amb l’excusa de no tenir temps, anem ajornant allò
que indiscutiblement ens faria créixer.
I és que, molt sovint, en el nostre camí de
creixement personal, ens fa mandra encarar amb valentia aquells tics que frenen
la nostra expansió de consciència. Ens deixem endur pel remolí de la rutina
diària i deixem per a demà l’exercici de soledat i introspecció necessaris per
avançar en allò que sabem ens farà créixer.
Això ens fa viure d’una forma superficial i
l’única cosa que perpetuem és un estancament profund i una insatisfacció
creixent. Des d’aquesta
perspectiva, és molt difícil viure amb plenitud i estimar amb la puresa
necessària per fer-nos feliços i fer feliços els altres. Mentre malbaratem el
nostre temps lamentant-nos per allò que no fem, la nostra vida discorre sense
sentit.
Per això, cal que amb urgència
examinem la nostra escala de valors i ens esmercem per destriar minuciosament
les coses urgents i les coses importants, posant cada cosa al seu lloc.
Si som sincers amb nosaltres
mateixos, ens adonarem amb facilitat que dediquem massa temps a les coses
materials, deixant de conrear les llavors del nostre esperit.
De la mateixa manera que, a la
nostra societat, necessitem diners per viure, també precisem del conreu
constant d’elements que permetin que el nostre esperit es renovelli i es
desenvolupi.
Demà ja és massa tard. Només avui podem
introduir canvis significatius en la nostra vida. Demà farà fructificar les
llavors d’espiritualitat que avui sembrem. Si cada dia ens proposem fer un pas,
per petit que sigui, per aprofundir en la nostra font de saviesa interior, amb
el temps els fruits sadollaran la nostra existència.
Cada gest que fem, cada paraula amable,
cada somriure que dediquem a l’altre des de la sinceritat més íntima, son
passes que ens acosten a la nostra realització personal.
No es tracta, doncs, de fer grans gestes,
sinó de viure constantment des de la seguretat que som diamants en brut que,
dia rere dia, van expulsant-se part de la seva negror per esdevenir, com més
aviat millor, la joia més preuada.
Aquesta hauria de ser la nostra intenció
diària principal, que no està renyida ni amb la rutina, ni amb la necessitat
d’aconseguir aspectes materials que també són necessaris. Només així, podrem
destriar allò que és superflu d’allò que no ho és. Cerquem un minut diari de
recolliment i la recompensa serà l’eternitat.
Regina Ferrando
25 de setembre de 2008