DEMÀ ÉS MASSA TARD

 

Un dels principals entrebancs per al nostre creixement personal és el reguitzell de coses que deixem per a demà. Massa sovint, les coses urgents desbanquen les coses importants. Ens deixem endur per qüestions superficials i, amb l’excusa de no tenir temps, anem ajornant allò que indiscutiblement ens faria créixer.

 

I és que, molt sovint, en el nostre camí de creixement personal, ens fa mandra encarar amb valentia aquells tics que frenen la nostra expansió de consciència. Ens deixem endur pel remolí de la rutina diària i deixem per a demà l’exercici de soledat i introspecció necessaris per avançar en allò que sabem ens farà créixer.

 

Això ens fa viure d’una forma superficial i l’única cosa que perpetuem és un estancament profund i una insatisfacció creixent. Des d’aquesta perspectiva, és molt difícil viure amb plenitud i estimar amb la puresa necessària per fer-nos feliços i fer feliços els altres. Mentre malbaratem el nostre temps lamentant-nos per allò que no fem, la nostra vida discorre sense sentit.

 

Per això, cal que amb urgència examinem la nostra escala de valors i ens esmercem per destriar minuciosament les coses urgents i les coses importants, posant cada cosa al seu lloc.

 

Si som sincers amb nosaltres mateixos, ens adonarem amb facilitat que dediquem massa temps a les coses materials, deixant de conrear les llavors del nostre esperit.

 

De la mateixa manera que, a la nostra societat, necessitem diners per viure, també precisem del conreu constant d’elements que permetin que el nostre esperit es renovelli i es desenvolupi.

 

Demà ja és massa tard. Només avui podem introduir canvis significatius en la nostra vida. Demà farà fructificar les llavors d’espiritualitat que avui sembrem. Si cada dia ens proposem fer un pas, per petit que sigui, per aprofundir en la nostra font de saviesa interior, amb el temps els fruits sadollaran la nostra existència.

 

Cada gest que fem, cada paraula amable, cada somriure que dediquem a l’altre des de la sinceritat més íntima, son passes que ens acosten a la nostra realització personal.

 

No es tracta, doncs, de fer grans gestes, sinó de viure constantment des de la seguretat que som diamants en brut que, dia rere dia, van expulsant-se part de la seva negror per esdevenir, com més aviat millor, la joia més preuada.

 

Aquesta hauria de ser la nostra intenció diària principal, que no està renyida ni amb la rutina, ni amb la necessitat d’aconseguir aspectes materials que també són necessaris. Només així, podrem destriar allò que és superflu d’allò que no ho és. Cerquem un minut diari de recolliment i la recompensa serà l’eternitat.

 

Regina Ferrando

25 de setembre de 2008